A les esquerres d’aquest país sempre els ha fet una mica de coseta defensar les lleis. Les han considerat una cosa rància protegida per gent casposa. Així hem arribat al punt que un partit hereu d’aquella Alianza Popular que va permetre que cinc dels seus diputats votessin contra la Constitució, es proclami el seu màxim defensor, o que Míriam Nogueras, diputada del que avui és el PDECat, ahir Convergència i demà Déu dirà, es calci el seu estupendíssim abric Moncler Orophin de 1.100 euros –modelet que comparteix amb la consellera Elsa Artadi- per permetre’s dir que “aquells que s’omplen la boca de constitucionalisme no han llegit les sentències del Tribunal Constitucional”.
Parla del mateix Tribunal que els independentistes ignoraven per considerar-lo il·legítim, de la mateixa Constitució que van intentar derogar amb l’aprovació de l’anomenada Llei de Transitorietat, de la mateixa normativa i la mateixa instància a la que el fugit Puigdemont ha recorregut per denunciar als seus companys d’ERC per retirar-li la delegació de vot.
Les lleis, fins i tot les que no ens agraden, dibuixen un cert camp de joc; recullen els nostres drets i les nostres obligacions i no són el menú d’un restaurant, on triem el que ens agrada i ignorem la resta.
D’haver-les defensat, segurament ens hauríem evitat vergonyes com veure Raül Romeva passejar el seu pompós títol de conseller d’afers estrangers per la televisió britànica sostenint que la independència seria tan innòcua que, fins i tot, es podria mantenir la nacionalitat espanyola, perquè la Constitució diu que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat.
És cert, ho recull el punt 2 del seu article onzè, de la mateixa manera que l’article segon afirma que “la Constitució es fonamenta en l’indissoluble unitat de la Nació espanyola” i el vuitè que són les forces armades les que tenen la missió de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Vist així, la desafortunada aplicació de l’article 155 sembla un mal menor. I que ningú interpreti malament, això no és una defensa del seu ús, és una defensa de la política, de l’acord i del diàleg. Tres conceptes que malauradament van de fracàs en fracàs i que cal reivindicar més que mai.
Molt probablement, defensar la Constitució ens hauria evitat que un president de la Generalitat degradés el seu càrrec a una ràdio espanyola dient al seu entrevistador que “si vostè em parla de lleis, doncs no ens entendrem”, moments abans de preguntar per què és possible un referèndum a Escòcia i no a Catalunya?. Obviant que difícilment es pot aplicar a Espanya el règim jurídic britànic i que, molt probablement, els que s’haurien d’interrogar sobre el tema són els irlandesos, que no només no han tingut cap referèndum, sinó que han vist suspesa la seva autonomia quatre vegades en vint anys.
Un president que assegura sense rubor que la democràcia està per sobre de la norma,i no veu que són precisament les lleis les que podran aturar el 155 etern amb que amenaça la dreta espanyolista si arriba al poder. Una dreta que ha donat carta de naturalesa al neofeixisme, i a la que el nacionalisme català dóna corda deixant caure l’únic de tots els governs possibles disposat a escoltar-lo. Un president que oblida les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, quan el fustigament continuat a unes democràcies febles amb l’argument que hi ha coses com els pobles, que són tan grans que estan per damunt la llei, va obrir de bat a bat les portes al totalitarisme i la barbàrie a Europa.
Sense lleis no és possible la democràcia. I si les lleis són injustes tenim, no ja el dret, sinó l’obligació, de canviar-les de forma que siguin acceptables pel conjunt de la societat. No només per una part. El contrari és imposició i despotisme. L’excusa per permetre que uns pocs decideixin per tothom.
Buscar una justícia a la carta, menystenir la legislació que ens hem donat entre tots, o obviar-la en nom de suposats valors superiors, no és res més que imposar la voluntat del més fort. Les lleis protegeixen, ni que sigui de forma insuficient, als febles. I en aquest món on les diferències socials creixen cada dia més, els febles són aquells que no es poden gastar 1.100 euros en un abric cuqui.
