Entre els jocs a l’aire lliure (aquest aire que ara, amb el confinament al que ens veiem obligats, hem mig buidat de contaminació) que vaig poder practicar amb els meus fills quan aquests eren petits, hi ha un, que els nens anomenaven La pesta, que consistia, si no recordo malament, en intentar evitar que el participant que tenia la pesta arribés a tocar-te i passar-te-la i, si efectivament et tocava, cosa que acabava per succeir sempre, ja quedaves momentàniament empestat i havies de córrer a passar-la a un altre dels jugadors, els quals es trobaven escampats per una plaça o un carrer sense cotxes que molestessin. La pesta, en aquest joc, no era cap objecte tangible, sinó simplement el fet d’haver estat tocat per aquell que la tenia. Perdia el que, quan acabava el joc, s’havia quedat amb la pesta sense poder passar-la a ningú.
Recordo que aquest joc, com tants jocs a l’aire lliure, ens feia riure molt i que la meva filla Mireia era especialment hàbil passant la pesta als altres jugadors (sobretot a mi), al crit de “Tens la pesta!”. De tota manera, aquell que perdia, aquell que es quedava amb la pesta no havia de pagar cap penyora ni res. El joc s’acabava perquè es feia de nit o perquè estàvem cansats de tant córrer. I ja ningú pensava en qui havia guanyat i en qui havia perdut.
Si he tret a col·lació el record d’aquest joc és perquè crec que guarda un cert paral·lelisme amb la situació més aviat surrealista que aquestes setmanes ens està tocant viure. Aquí també es tracta de passar un virus (la pesta actual, per fortuna no tan maligna com la de segles anteriors, però que s’escampa per tot el món, com una televisió per cable, o com els repartidors d’Alibaba), voluntàriament o involuntària, a altre o altres persones. Com que el virus es troba latent en moltes d’aquestes persones, el simple contacte físic amb una d’elles ens pot contagiar, i nosaltres, si desconeixem que en som portadors, acabarem per passar el maleït virus a altres. No obstant, a diferència del joc esmentat, aquí podem ignorar totalment qui és que ens ha contagiat, qui ens ha passat la pesta. Aquest virus és així, no juga net, no es dóna a conèixer, i per això ens resulta difícil esbrinar d’on i com, per quines vies ha aparegut entre nosaltres, quins són els responsables de la seva transmissió.
Trobar els responsables i, si cal, castigar-los, és una vella aspiració humana (o no sé si tan humana) quan la pesta deixa de ser un joc i es converteix en una amenaça de malaltia i de mort. Ja Lucreci, al seu tractat De la Natura, en referir-se a la pesta que va assolar Atenes l’any 430 abans de J.C., va intentar identificar els culpables d’aquella mortalitat: “Aquesta forma de pestilència va venir del fons d’Egipte, on havia nascut, i va travessar un ampli espai de cel i de mar fins arribar al poble de Pensió (llegendari rei d’Atenes). Per a la Lucreci la causa de les epidèmies s’ha de buscar en els gèrmens de malaltia que volen pels aires: “Quan un accident o un atzar els reuneix i infecten el cel, l’aire es fa pestilent”. En definitiva, Egipte i l’aire viciat eren els culpables d’aquella pesta de la ciutat d’Atenes.
Al seu llibre La peste en la Barcelona de los Austrias, el professor José Luis Betran, en referència a les epidèmies de pesta que es van declarar a Barcelona durant el Barroc i a les responsabilitats que se’n van derivar, diu: “Des d’una perspectiva religiosa i política, la malaltia va respondre a una concepció providencialista dels destins humans; no va ser només un efecte de la justícia divina, sinó també de la perversió dels homes en el seu conjunt (…) Durant aquell període de temps, es va accelerar l’exclusió social dels marginats, la pobresa va ser entesa com un vehicle d’ulteriors contagis i, per tant, va ser reprimida”.
En un sentit anàleg, Manzoni, a la seva novel·la Els nuvis, seguint els historiadors de l’època, assenyala els soldats alemanys com a responsables de la pesta que es va declarar al Milanesat al segle XVII, i en la literatura més recent, deixant de banda La pesta de Camus, tan citada aquests dies, Thomas Mann (La mort a Venècia) fa palès l’intent d’ocultament de l’epidèmia de còlera que es va declarar a la ciutat de Sant Marc, per tal de no perjudicar el turisme: “L’epidèmia? Quina epidèmia? Són casos aïllats, importats (…) La indústria del turisme, si es declarés el pànic, patirà molt”. L’historiador Dumeleau (La por en Occident) destaca el pànic que produeix entre nosaltres el nom de la pesta (un dels quatre genets de l’Apocalipsi), una paraula que evoca situacions terriblement mortíferes i que durant gairebé quatre-cents anys ha estat un personatge ben present en la història d’Europa.
Són moltes i variades les causes senyalades com a responsables de les diferents pestes hagudes al món: des de les rates o els rats penats, fins a nacions senceres (naturalment enemigues), passant pels aires pestilents, el sexe desenfrenat, la bruixeria, la pobresa, la manca d’higiene i, més modernament, els virus de laboratori o la voluntat (més o menys conscient) de desfer-se’n de la població passiva. El cert és que, amb independència de tot això, els virus existeixen i que, periòdicament, s’apoderen del nostre cos, que malda per expulsar-los. Garcia Márquez, en un article aparegut al diari El País fa bastants anys, sostenia que el veritable perill que amenaçava la supervivència de la humanitat eren, més que les guerres i altres catàstrofes, els virus, que ens maten silenciosament i per milers. A tots ens agradaria que Garcia Márquez no tingués raó.
He buscat aquest article, que estic segur d’haver guardat en un calaix, però ha desaparegut silenciosa i misteriosament, com un virus qualsevol.
