La història de Catalunya té un abans i un després del retorn de Josep Tarradellas de l’exili i el restabliment de la Generalitat, l’any 1977. En aquell moment, se’ns va obrir una oportunitat d’or per construir una administració i un país exemplars, a l’alçada dels anhels democràtics dels catalans. Parafrasejant el poeta Miquel Martí i Pol, aleshores tot estava per fer i tot era possible.

Un dels reptes titànics que teníem al davant era la recuperació i la plena normalització de la llengua catalana, agressivament assetjada -però no liquidada- durant la llarga dictadura franquista. En aquesta noble causa comptàvem, d’entrada, amb àmplies simpaties i complicitats. Una aclaparadora majoria de la població migrant castellanoparlant estava disposada a conviure amb i en català, i va assumir amb naturalitat l’ensenyament de la nostra llengua als seus fills.

Als altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó -en especial, a la Comunitat Valenciana, a les Balears, a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord- es va organitzar i estructurar la represa de la llengua pròpia, si bé amb l’exigència de respecte a la seva identitat cultural. A l’Estat espanyol, el català gaudia d’estimació i de prestigi en els cercles progressistes i d’esquerres, com ho demostra la gran rebuda que tenien arreu els nostres cantautors, artistes, actors, escriptors i intel·lectuals. En aquest context, el plurilingüisme tenia la batalla guanyada i l’idioma català estava salvat.

Com ja he explicat documentadament, l’embranzida independentista es desferma l’any 2012 per intentar aturar l’impacte dels greus casos de corrupció que afectaven el nucli de poder pujolista i que amenaçaven la pervivència de la seva hegemonia política i econòmica. Aquesta fugida endavant i a la desesperada ha tingut uns efectes traumàtics i demolidors pel conjunt de la societat catalana.

I, de retop, també per la llengua i la cultura catalanes. Més enllà de nuclis absolutament minoritaris i testimonials, el projecte de secessió de Catalunya no desperta cap mena de simpatia ni complicitat entre el gruix de la població migrant castellanoparlant ni en els altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

La llengua catalana, per eixamplar la base i guanyar el futur, necessita un hàbitat asserenat, confiat i amable. En canvi, l’independentisme, en la mesura que viu de la confrontació, ha creat un ambient esquerp, sectari i tòxic. El català podria arribar a ser la llengua de 14 milions d’europeus, però els independentistes l’han jibaritzat i han capat la seva capacitat d’expansió, condemnant-lo a la marginalitat.