Que la cosa anava de poder i no només d’independència era presumible i, com passa amb la pica d’en Fuster, de mica en mica la hipòtesi s’ha omplert de realitat. L’espectacle parlamentari de dilluns, amb una imatge que val més que mil paraules -Esquerra impassible, asseguda a l’escó, mentre els ‘juntistes’ aplaudeixen d’allò més el discurs del president Quim Torra-, és la gota que fa vessar la pica.

Dos dies després, dimecres, des de la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat (la dels grans anuncis), el president va comparèixer per dir que, una vegada aprovats els pressupostos, convocarà eleccions en la data més oportuna. Es va oblidar d’afegir que d’aquí a un parell de mesos, aproximadament, hi pot haver una sentència en ferm que l’inhabiliti. Ho fa després de constatar que la legislatura “no té més recorregut polític” i carrega els neulers del desastre al president del Parlament, Roger Torrent i a Esquerra, per haver permès que un òrgan “incompetent” -en referència a la Junta Electoral Central- li hagi tret l’acta de diputat i hagi deixat la presidència catalana “a la intempèrie”.

Al final, doncs, el tacticisme, el dos més dos fan quatre, s’ha imposat al sentimentalisme. Qui ha quedat a la intempèrie és, probablement, l’independentisme. Ja feia dies que pels passadissos de Palau es podien sentir tambors electorals, i tot feia presagiar que el matrimoni de conveniència, format per JxCat i ERC, saltaria pels aires.  

D’una banda tenim la postconvergència, que es va fer independentista quan el president Artur Mas es va adonar que aquest era l’únic salvavides del qual disposava per mirar d’allunyar-se del 3%, i va usar l’exèrcit d’influencers a sou del pujolisme per donar-li la volta al mitjó del discurs i conduir els republicans a l’atzucac de Junts pel Sí. D’altra banda tenim Esquerra, cansada de guanyar les enquestes i perdre les eleccions, anhelosa de desempallegar-se del soci dretà, rèmora enfangada per la corrupció. El ‘juncarisme’ entén que ha arribat el moment de sortir del niu i optar sense hipoteques alienes a la presidència de la Generalitat.

Mentrestant, a l’independentisme de base, aquell que legítimament deleja la independència, se li posa aquella cara que fan les vaques quan veuen passar el tren. Ara, el desgavell es fa majúscul i entrem en campanya, una campanya que s’intueix llarga i agònica, en què els socis de l’independentisme es podran retreure tots els greuges que trobin oportuns. Sigui com vulgui, vist el panorama d’inacció que patim, el millor que ens podia passar és que es convoquessin eleccions (prèvia aprovació pressupostària); això no obstant, sospito que se’ns farà llarg el viatge.