El tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià, a instàncies del ministeri d'Indústria, és un nou cop a la unitat cultural i lingüística de la nostra comunitat històrica. Aquesta decisió -que lamento i condemno- ens hauria, però, de fer reflexionar sobre la nostra manca d'intel·ligència política per bastir unes relacions fluïdes i fructíferes amb els nostres veïns del sud, però també amb els del nord, de l'est i de l'oest.

Fer-nos les víctimes d'una agressió anticatalana és un recurs molt fàcil i, a la vegada, fals. De manera inconscient, el nacionalisme català sempre ha mantingut una posició de superioritat intel·lectual i moral amb els països limítrofs, ja sigui el País Valencià, l'Aragó, les Balears o la Catalunya del Nord. Hem intentat imposar que el Principat fos el centre i referent obligat en el projecte de reconstrucció i vertebració dels territoris històrics de l'antiga Corona d'Aragó i això ha estat percebut, automàticament, com un intent de dominació per part nostra.

En aquest sentit, el procés d'independència endegat a Catalunya, que ha de culminar amb la hipotètica consulta del 9 de novembre, és un error estratègic de primera magnitud. Als ulls de les majories socials i polítiques de les comunitats veïnes, el nostre projecte secessionista és una provocació que encara aprofundeix més el fossar institucional que, actualment, ja ens separa del Govern d'Aragó, la Generalitat Valenciana, el Govern de les Illes Balears i el Consell General dels Pirineus Orientals. L'estratègia d'Artur Mas i Oriol Junqueras ens mena a tallar de soca-rel la "mata de jonc" que va plantar el rei Jaume I.

Catalunya no es pot permetre el luxe d'estar envoltada d'"enemics" i més quan, per història i tradició, els nostres veïns haurien de ser els nostres principals aliats i socis. La Generalitat de Catalunya, per culpa dels partits que donen suport a l'actual govern, s'ha convertit en una institució "invasiva" i "antipàtica" en la seva relació amb els governs de Saragossa, València, Palma de Mallorca i Perpinyà. I això, els catalans no ho podem acceptar de cap manera si volem esdevenir un país rellevant en l'Europa del segle XXI.

Òbviament, el PP, per interessos electorals, ha atiat a fons l'anticatalanisme primari. Però això no hauria de ser obstacle perquè, des de Catalunya, siguem més intel·ligents que els estaquirots del carrer Gènova i optem per mantenir una actitud proactiva i empàtica amb els països de l'antiga Corona d'Aragó. Des d'aquesta perspectiva, el camí de l'Euroregió que va encetar el president Pasqual Maragall, i que Artur Mas ha abandonat, em semblava molt més pragmàtic i de llarg recorregut. Al cap i a la fi, aquesta és l'aposta estratègica que ha emprès el PNB i que, de moment, ja està donant els seus fruits pel que fa a Iparralde.

Entestar-nos en catalanitzar els nostres veïns és una via estèril. Hem d'admetre que l'Aragó, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord tenen "vida pròpia" i tot el dret a autogovernar-se com vulguin. Des d'aquest respecte i reconeixement previs seria factible encetar una nova etapa de col·laboració que, de ben segur, seria beneficiosa per a tothom.

La secessió de Catalunya és, ara per ara, un projecte molt "verd" i prematur. Deixem que la Unió Europea evolucioni cap als Estats Units d'Europa, amb un Parlament i una presidència legitimats i amb plens poders. Deixem que les noves generacions de catalans, on l'ideal independentista ha arrelat amb força, creixin. Estic parlant d'un horitzó a deu-quinze anys. En una Europa compactada i forta, què més dóna que entre Nebraska i Wisconsin hi hagi Iowa?

La independència de Catalunya l'hem d'assolir amb el principi de la "fruita madura"
, no per un rampell de testosterona que sempre acaba malament. Mentrestant, aprofitem el temps que tenim per endavant per dedicar-nos a afermar i a restablir, des del màxim respecte a la seva identitat i idiosincràsia, el marc de confiança mútua amb els nostres veïns, socis i amics.