Amb el govern d’Espanya constituït i en marxa, la fragilitat i la incertesa política en la qual hem estat instal·lats en els últims quatre anys s’han esvaït de sobte. Al davant tenim quatre anys per afrontar i donar resposta a les grans qüestions que han de permetre la construcció d’una societat més pròspera i harmònica que creï oportunitats de futur per a les noves generacions.

La investidura de Pedro Sánchez, gràcies a l’abstenció d’ERC i EH Bildu, enceta una nova etapa en la tempestuosa història d’Espanya. Com va passar amb la transició del franquisme a la democràcia, hem de tancar ferides, girar full i encarar amb grandesa i generositat els temps d’esperança que se’ns obren.

Entre les assignatures que cal estudiar més a fons per poder superar-la amb excel·lència hi ha la de l’organització territorial de l’Estat i, per extensió, de la península Ibèrica. La pertinença d’Espanya i Portugal a la Unió Europea ens dona una enorme potència per treballar plegats que, malauradament, encara no hem sabut explorar ni explotar a fons. La coincidència de dos presidents socialistes a Madrid i a Lisboa -Pedro Sánchez i António Costa- hauria de permetre avançar de manera decidida en la vertebració econòmica, social, cultural i política de l’espai ibèric.

En aquest context, l’existència de polítics independentistes presos a Catalunya, però també a Euskadi, és una rèmora de “velles guerres” del passat que hem de resoldre per entrar, nets de rancúnies estèrils, en la nova dimensió que hem encetat. Els nou líders de l’1-O empresonats han de poder tornar a casa com més aviat millor. Ja fa més de dos anys que estan tancats i el càstig que han pagat -ells i llurs famílies- ja ha tingut l’efecte exemplaritzant que buscava la sentència del Tribunal Suprem. La via unilateral a la independència ha quedat descartada per sempre més.

Acollint-se a les prerrogatives del segon grau penitenciari, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart poden començar a sortir al carrer a partir d’aquesta setmana. L’aplicació de l’article 100.2 del règim penitenciari pot accelerar l’excarceració dels polítics presos si acrediten que tenen una feina emparaulada. Però la clau de volta és la modificació del Codi Penal per alleugerir la tipificació del delicte de “sedició” i permetre que Oriol Junqueras, que no sortiria fins a finals de l’any vinent, també pugui recuperar ben aviat la llibertat.

Pel que fa als 210 etarres que compleixen penes de presó, seria un gest molt agraït permetre l’acostament a Euskadi dels 205 que estan reclosos en centres penitenciaris allunyats de casa seva. ETA va deixar de matar l’any 2009, va enterrar les armes el 2011 i va decidir la seva dissolució el 2018. La dispersió és un càstig pels familiars que els van a visitar i, en temps de pau definitiva, ha perdut tota mena de sentit mantenir aquesta mesura punitiva.