En una de les escenes culminants de la pel·lícula d’Arthur Penn Little Big Man (Petit gran home), Old Lodge Skins (Pells Ancestrals), cap d’una de les tribus índies que va plantar cara al general Custer i a les seves músiques i cavalleries, abans de retirar-se a les muntanyes per tal d’esperar la mort, confessa al seu amic blanc Jack Crabb (interpretat per un magnífic Dustin Hoffman) que un món sense éssers humans no val la pena de ser viscut, de ser habitat. Naturalment, per a Pells Ancestrals els éssers humans no eren altres que els membres de la seva tribu, i no sé si els d’alguna altra tribu amiga, amb els quals podia compartir records de praderies i
d’esperits dels avantpassats.

No pot haver-hi tribu sense paraules comunes. Anar a morir a les muntanyes... Llegeixo que, segons algunes tradicions africanes, els elefants, quan percebien que la mort se’ls apropava, anaven en grups a passar els seus últims dies en determinats llocs de la sabana africana, a prop de fonts d’aigua. En aquests llocs s’han trobat nombrosos esquelets d’elefants, que els homes, durant la cruenta colonització de l’Àfrica, van buscar amb afany, no per retre homenatge a aquests savis elefants que havien inventat, no se sap si sense ser-ne conscients, les primeres residències d’ancians a l’aire lliure, sinó per repartir-se els seus ullals d’ivori. Molt llestos alguns homes, molt ecològics.

De cementiris d’elefants s’han qualificat sovint, segurament amb raó, determinades institucions polítiques humanes: el Senat espanyol i el Parlament europeu, per exemple, on els partits envien una part dels seus polítics, els que consideren ja amortitzats, o que ja no saben on col·locar. Tanmateix aquesta expressió també s’ha emprat, amb ànim ofensiu, per definir determinats consells d’administració, patronats, o fins i tot juntes directives de tot tipus d’associacions i de clubs esportius (s’ha dit que la llotja del Camp Nou o la de l’estadi Bernabéu en són una mostra).

Tal com estan les coses, no és cap disbarat pensar que el món, tot el món, es pot convertir en pocs anys en un gran cementiri  d’elefants, com potser ja ho va ser per als nostres ancestres els dinosaures. I que, a diferència dels llegendaris cementiris dels elefants africans, nosaltres ja no tindrem sabanes que ens puguin acollir. A menys, és clar, que tornem a fer nostra la sentència socràtica, confessem la nostra ignorància i renunciem a dominar una naturalesa que ens està tornant, un per un, tots els cops que ha rebut durant aquests darrers segles. 

Potser també haurem de pensar a aïllar, en algun cementiri de la sabana, aquells grups humans que continuïn amb la dèria d’aprofitar el temps per fer-se més (falsament) rics en tot tipus de béns materials, molts d’ells tan prescindibles com una  cacera d’elefants. A la resta dels humans ens correspondrà defensar que la verdadera riquesa, l’única que realment importa, està a fer-nos més savis, com volia Sèneca, o a practicar les virtuts del rigor crític, la moderació, la no prevaricació i la tolerància, com predicava el filòsof italià Norberto Bobbio. I també –i sobretot- a fer les paus amb la naturalesa. Llegeixo igualment que entre els amerindis cherokees existia la creença que les malalties procedien dels animals, que  d’aquesta manera es venjaven dels humans que havien volgut matar-los i massacrar-los.

Res de nou sota el sol: els cherokees ja intuïen el que passaria uns quants segles després, quan centenars de milers de descendents del general Custer i  d’altres il·lustres guerrers hem estat atacats per uns virus mortífers de procedència animal que amenacen
d’exterminar-nos. Pel que sabem, els cherokees van sobreviure a les malalties que els podien contagiar els animals, però no al genocidi practicat pels colonitzadors de les Amèriques. Molt pocs cherokees són els que van poder resistir els atacs dels furibunds ocupadors del seu territori.

Són aquests genocidis els que sobretot s’han de combatre sempre. Sens dubte tenia raó Pells Ancestrals: un món sense éssers humans no val la pena que el visquem. No valdria la pena continuar la nostra aventura.