El subjecte polític del patriarcat és l’home, adult, heterosexual, blanc i propietari, una realitat que perviu encara que la majoria social som les dones, un 51% de la societat. És una evidència que, malgrat les polítiques d’igualtat i la llei que empeny a la paritat, no s’han assolit quotes importants d’igualtat en molts àmbits. Un àmbit important, pel que té de públic i d’influència social, són els mitjans de comunicació i, de forma especial, els espais d’opinió d’aquests mitjans. Siguin públics o privats, la diferència entre la participació d’homes i dones en l’opinió és alta, i ho segueix sent a hores d’ara malgrat les pressions i el ridícul que suposa aquesta desigualtat.

El col·lectiu On Són les Dones va néixer l’any 2016 amb la voluntat de denunciar la sobrerepresentació masculina i, per tant, l’absència de dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació, exigint una representació més equilibrada a partir del recompte en diferents espais. El col·lectiu ha elaborat, en els darrers anys, diferents informes en els quals analitza la presència femenina, el darrer dels quals es va presentar el mes de gener passat.

Si bé tots els informes recullen la infrarepresentació de les dones i demostren amb dades objectives la invisibilitat, el darrer informe ha anat més enllà i aporta un element d’anàlisi que palesa un àmbit important en la discriminació múltiple: la blanquitud. Recull que “el 99,5% de les intervencions en els espais d’opinió van correspondre a persones blanques o que són llegides com a blanques, i només el 0,5% van correspondre a persones en condició de racialització”. Així, les dones com a comunitat només representem el 29% de l’opinió, però en el cas de les dones no blanques estem parlant de l’1’2% de les opinions expressades per dones.

Els mitjans són patriarcals i racistes? A la vista de les dades que es mostren, és una evidència. L’anàlisi s’ha fet els mesos d’octubre, novembre i desembre del 2019 en quatre diaris d’abast nacional, cinc mitjans digitals, vuit tertúlies radiofòniques i cinc de televisives. S’han comptat 6.243 articles d’opinió en diaris en paper, 1.649 en mitjans digitals escrits, 2.078 participacions en tertúlies de ràdio i 818 participacions en tertúlies de televisió, un total de 10.788 opinions expressades, de les quals 3.122 són de dones, enfront de 7.666 que han estat encarregades a homes, un 29% davant un 77%. La sobrerepresentació no és una fal·làcia, sinó una realitat manifesta en mitjans de qualsevol tipus.

Tal com ja he indicat anteriorment, la diversitat tampoc és un fort en aquesta representació desequilibrada: de les 10.788 aparicions en espais d’opinió que hi ha hagut en aquest període, només 49 han estat de persones no blanques. En una societat diversa com és la nostra , la barbaritat és palesa. La discriminació múltiple que pateixen les dones gitanes, musulmanes, africanes, asiàtiques o llatinoamericanes no blanques és del tot inadmissible i, alhora, comuna a tots els mitjans.

La titularitat dels mitjans, pública o privada, marca diferències pel que fa a la participació d’homes i dones. Si bé trobem una representació més paritària als mitjans públics que als privats, pel que fa a la diversitat, la diferència és inexistent. Marta Selva,
historiadora que ha estat codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones ho expressa així:“La manera com els espais comunicatius representen el món està sempre farcida d’estereotips que actuen de forma reduccionista amb les complexitats, que sovint són inaccessibles o resulten incòmodes”.

La invisibilització de les dones i de les persones racialitzades als mitjans de comunicació és una vulneració evident de drets. La majoria social és minoritzada i invisibilitzada, i això té efectes socials que comporten el manteniment dels privilegis masculins i segueixen posant l’home adult, heterosexual, blanc i propietari en el centre de les prioritats.

El compromís per avançar cap a la paritat ha de ser, evidentment, polític i legislatiu, però en la societat, i en especial els mitjans de comunicació com a transmissors d’informació i opinió social, política, econòmica, cultural..., el compromís ha de ser palpable i no només simbòlic.