“Guanya’t el cel amb el Pare Manel”

Del Diccionari general il·lustrat de la nova pesta i dels vells empestats

cel v. ep. a. C. De la Fundació Pare Manel («Guanya’t el cel amb Pare Manel»).

Mira el rellotge gris, d’un patró comú d’hores sense espatlles. No mira l’hora. Només s’observa la dolça remor d’un temps que passa.
Els anglesos fan servir el verb gaze per mirar sense veure. Li xiula el mòbil. Sona com una gaita escocesa. Manel Pousa (Víznar, Granada, 1945), el Pare Manel, és Don Quixot de la Manxa, rodamón, ànima salvatge destinada a pujar pendents. Amb una veueta mel·líflua i fraternal que se li amarra a la gola com una corda o una vara. Front clar de carbó vegetal, dents d’avellaner, la seva tèbia mirada de reüll es posa com un cafè sobre el taulell. De compassades proclames, que són ais, diu veritats amb la fèrria convicció de les paraules sagrades, paraules com vent i llibertat.

Pare Manel: “La necessitat augmenta la col·laboració. M’assabento de casos. Vénen a demanar menjar al centre obert [Centre Obert Muntanyès], a l’esplai de la Fundació”. La Fundació Pare Manel (“Guanya’t el cel amb Pare Manel”, 1993), de la qual és president, “és una institució sense ànim de lucre, arrelada als barris de Verdum i Roquetes de Barcelona [Districte de Nou Barris], que desenvolupa i lidera projectes d’acció social i educativa”. De paremanel.org: “La nostra acció preferent és treballar amb persones, infants, joves i famílies que estan en situació de gran vulnerabilitat”. La Fundació es manté per les aportacions públiques i privades, i no rebutja res. CaixaBank patrocina el programa Proinfància (“Enfocament holístic”). A la seva seu, a Via Favència, 244, davant d’un pati interior amb joguines, les taules s’amunteguen en vertical i en horitzontal per donar cabuda als esforçats col·laboradors (60) i als membres de la plantilla (5).

El Pare Manel mira el rellotge. Amb els ulls tancats i pacífics. No li interessa l’hora. Li interessa la gent. El renaixement de la gent, que és la gent que cau i s’aixeca. Que s’embussa, que s’atura, que conté, que acumula forces i que torna a enarborar els seus somnis, malgrat el rebuig o la crítica o la manca de recursos. Afegeix, assegut a la taula de paperots amb els tríptics del Pla de Barris (“Per millorar la vida als barris”): “No sóc modest, em vaig curar de la modèstia. És molt important dir que la Fundació és una història de barri, un conjunt de factors. No és la parròquia ni l’associació com a tal, sinó que som tots”.

Al Pare Manel, al Quixot de dents vells i enfarinades galtes, l’acompanya el seu escuder, que és una escudera: Sandra Pardo  (Barcelona, 1974), vicepresidenta de la Fundació. Té llavis de cirera, llorejades mans d’estrateg i una insubornable propensió a veure “ínsulas baratarias”, esperances sense batre. Té les “claus del poble”, que diria Cervantes: “Venim d’uns mesos d’estar a casa [confinament]. A nivell social i econòmic, lo xungo ve ara, i va per llarg”.

Sandra Pardo, l’escudera, i el cavaller de la trista figura, el Pare Manel, conversen sobre els anys viscuts, els anys cecs, els anys de la pobresa a Barcelona. 

Manel: El tercer món és per als pobres; el quart món, per als exclosos.
Sandra: Roquetes és el barri de Barcelona amb més morts de coronavirus durant la pandèmia. La relació entre classe social, nivell econòmic i crisi sanitària.
Manel: Ho repeteixo, hi ha molta demanda i poca possibilitat de resoldre el que et demanen. Encarnes una figura i tothom demana. Els arbres no deixen veure tot el bosc. I s’ha de veure el conjunt. Un alcalde no pot fer miracles i eliminar d’un cop la pobresa. Els col·lectius han d’ajudar. Si augmenten les xarxes socials, veïnals, és per alguna cosa…
Sandra: Un cop més la gent del carrer, humil, és la més solidària. Un cop més. I sense caure en allò naïf que uns són bons i altres dolents, perquè hi ha gent dolenta arreu. Però és veritat que la gent senzilla és la que respon. Sempre. 

Un cop més, les mans dels invisibles. Un cop més, els cants dels perseguits, “però no abandonats”. Un cop més, el dolor dels apallissats s’expia amb el do de la benevolència. Un cop més, l’amargor troba sepultura a la taula de l’afamat. Quina paradoxa. Un cop més, el Quixot i Sancho.

Joan Manuel Serrat, a Vencidos (1969): “Hazme un sitio en tu montura, caballero derrotado […] Ponme a la grupa contigo, caballero del honor”.

(Visited 81 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari