Com ja és sabut, les cotxeres de Sants són dels pocs vestigis que queden a la ciutat de Barcelona dels tramvies de tracció animal. El 25 de maig de 1875 es va inaugurar la línia de Barcelona a Sans; Posteriorment, el 1899 es va començar a electrificar les línies de tramvies; en concret, la 29 va ser la primera. Encara que hi va haver resistències i crítiques veïnals per por dels accidents que podien causar, la veritat és que a partir de 1904 s’havien electrificat totes les línies dels tramvies, fet que va produir que s’ampliessin les instal·lacions i posteriorment el 1924 es van haver de fer noves ampliacions i adaptacions de l’espai. Va ser en aquell any també que es van fixar parades, consolidant-se definitivament els recorreguts, ja que fins a aquell moment els tramvies no tenien parades fixes. Va ser el 13 d’abril de 1969 quan la línia 56 va fer l’últim dels seus viatges, que connectava El Clot i Collblanc. Això va suposar el declivi de les cotxeres i pel seu desús es van haver de tancar les instal·lacions.
El 1973-1974, l’alcalde Enric Masó va voler que el magatzem ferroviari fos un museu del tramvia. És llavors quan neix la reivindicació potser més important del moviment veïnal de Sants, quan sota el lema “Salvem Sants cada dia, ni pas elevat ni museu del tramvia”. Per aquells anys el barri no tenia equipaments de proximitat, que no es van aconseguir fins el 1984, El resultat és que Cotxeres de Sants s'ha convertit en el Centre Cívic més espaiós de Barcelona.
L'Ajuntament va catalogar-lo llavors com a edifici històric, fet que es va convertir en un escull que va durar trenta-tres anys, ja que en catalogar l’edifici ho van fer amb cinc de les finestres que hi havia a la façana tapiades totalment, quedant invisible per als ciutadans l’interior de la planta baixa on avui està situada la sala d’exposicions del Centre Cívic. L'any 2000, el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i el Col·lectiu d’Artistes de Sants, liderats per la seva coordinadora, Lluïsa Franch, van sol·licitar que es destapiessin les finestres per fer visible la Sala d’Exposicions. De fet, el 2016 aprofitant el canvi de regidoria al Districte, el Col·lectiu d’Artistes de Sants va pintar quadres als finestrals tapiats utilitzant com lema: “La Sala l'ha de veure tothom”.
Aquesta és una de les moltes històries que han protagonitzat els col·lectius veïnals polititzant la seva existència, que no és el mateix que fer política; aquests conciutadans van decidir ser copartíceps no dels grans relats sinó dels petits, dels més quotidians, i van decidir involucrar-se en el seu entorn, ja sigui per no modificar-ho com l’escriptora i activista social Isabel Núñez que la seva gran lluita va ser demanar clemència per un ginjoler bicentenari que roman al carrer d’Arimon, o com Lluïsa Franch, escultora i activista que va lluitar fins al final perquè les Cotxeres de Sants obrissin les seves finestres per facilitar la simbiosi necessària entre el carrer comercial més llarg d’Europa i la Sala d’Exposicions del Centre Cívic.
Com no podria ser d’una altra manera la Sala d’Exposicions es diu Lluïsa Franch, igual que a l’arbre bicentenari hi ha una placa que diu: “Isabel Núñez. Figueres 1957-Barcelona 2012”. M’ha agradat unir els últims anys biogràfics d’aquestes dues dones, perquè casualment les dues van traspassar en el mateix any (2012). També gràcies als seus gestos de micropolítica, actes polítics concrets de les petites coses que són potser els que ens salven de la democràcia afeblida del present. Les seves grans lluites dels últims anys s’han convertit en dues victòries.
La intervenció a les finestres va arribar finalment el 4 de febrer de 2017. Amb dos mesos de diferència sota l’ombra de l’arbre victoriós del carrer Arimon es descobria la placa que perpetuava la memòria d’Isabel Núñez. No se m’ocorre millor forma d’acabar aquest article que donant-los les gràcies pels seus llegats.
