El problema més gran al qual s’enfronta la humanitat en aquest segle és, sens dubte, revertir la tendència mundial a l’increment de la temperatura, per no haver pogut posar límit a l’emissió de gasos, producte de fer servir les energies fòssils. És un conflicte que afecta la supervivència de l’espècie humana i que ja ha afectat la diversitat de moltes espècies animals i vegetals. És un conflicte que supera els límits dels països i nacions i requereix organitzacions supranacionals per enfrontar-se a una gran complexitat en la presa de decisions.
Hem presenciat alguns temptejos per arribar a acords a la Cimera pel Clima, COP 25, celebrada a Madrid el mes de desembre, i la constitució del nou Parlament europeu. En els dos llocs s’intentava, i s’intenta, arribar a acords que, d’alguna manera, afectaran la governança de tots els països participants. Intentar arribar a acords polítics entre diferents és un embrió de les decisions polítiques federals. Decisions federals que exigeixen lleialtat, i que els debats trobin solucions per avançar
equilibrant les necessitats de tots i les polítiques que necessiten cadascun dels països.
Per la manca d’acord en la reducció de les emissions de CO2 s’han ajornat les decisions de la COP 25 fins al 2020. Decepció i un bri d’esperança per al futur. Per contra, el discurs d’Ursula von der Leyen anunciant la lluita contra el canvi climàtic com la prioritat de la seva legislatura i una llei europea per liderar la transició tecnològica cap a una economia més sostenible sí que ens omple d’esperança. El Pacte Verd de la Comissió Europea proposa que la retallada de les emissions de CO2 s’acceleri, fins a arribar a disminuir el 55% el 2030 i aconseguir emissions 0 de carboni el 2050.
Aquesta proposta no és només un brindis al sol, ja que s’acompanya de mesures econòmiques que penalitzin l’entrada d’electricitat que vingui de països que no compleixen les emissions de CO2, i mesures de penalització econòmica de les fonts més contaminants, incloent-hi el sector marítim, i reduint els avantatges que fins ara té el sector aeri. No són només bones paraules. Inclou un fons de transició de 5.000 milions, més una partida de 6.500 milions dels fons estructurals per mobilitzar
inversions, que permetin la reconversió dels països de la UE per complir els objectius.
La governança supranacional del canvi climàtic és una mena d’assaig general d’una gran orquestra que va afinant els grups de baixos, contralts o sopranos, que en començar saben que han d’acabar cantant junts i juntes una gran simfonia. El continent
europeu tanca files per complir el Pacte Verd el 2030, treballant els acords amb els països que encara desafinen, com la República Txeca, Hongria i Polònia, que depenen massa del carbó i no han entès que està matant a qui l’extreu i a qui respira el fum de la seva combustió.
Hi ha bones notícies que són estimulants. Durant el 2019 l’energia renovable ha representat un 49,3% de la generació energètica a Espanya, cosa que ens converteix en un dels països capdavanters que podrà fer front als reptes de la UE. També ha estat un èxit l’esforç de la participació ciutadana, simbolitzada amb la victòria de la demanda de l’ONG holandesa Urgenda, que ha aconseguit guanyar als tribunals la limitació de la contaminació a Holanda. Les paraules de la seva directora Marjan Minnesma –“Volem canviar el món, no donar consells de com fer-ho”– poden ser una bona divisa per a la ciutadania, que ja
se sent responsable de lluitar contra la contaminació ambiental.
Una mala notícia és la comprovació de la ignorància i l’estultícia d'Isabel Diaz Ayuso, presidenta de la comunitat de Madrid, que en una entrevista a la SER, va pronunciar unes paraules demolidores: “Ningú no ha mort d'això”. Sorprèn la seguretat amb què l’arrogància pot amagar la manca de coneixements científics. Precisament quan, aquest agost passat, la prestigiosa revista New England Journal of Medicine ha publicat un estudi fet a 652 ciutats del món, que demostra l’efecte mortal de la contaminació de l’aire, amb un increment de les malalties cardiovasculars i respiratòries.
L’Agencia Europea de Medi Ambient, l'agència dels futurs estats federats europeus, ja avisa que la contaminació produiria 659.000 morts a l’any, 30.000 d’elles a Espanya. Tenim la ciència i tenim un gran pla estratègic europeu. Ara falta que funcioni la governança federal multinivell.
