Tenim una idea mitificada del poder. L’entenem com una cosa allunyada que exerceixen persones desconegudes i sense cap relació amb nosaltres. Com una mena de fat que ens pot canviar la vida si ens toca amb la seva vareta màgica. Com un destí tràgic contra el qual només ens podem revoltar si li sabem posar cara i nom.
Se’ns escapa que aquestes cares i aquests noms els tenim més a prop del que pensem, perquè al final el poder és una cosa molt simple. És la capacitat d’anar fent coses. Els poderosos són aquells als que anem a demanar favors, els que coneixen a algú que pot fer alguna cosa per tu, els que van a parlar amb l’alcalde i t’arreglen allò teu, els que tenen fil directe amb un empresari o coneixen a un diputat que té mà al govern.
Per això fins fa pocs anys, les grans famílies del país seguien posant un fill al negoci i un altre a la política. Va ser la llavor del 3%. Una cosa que anava molt més enllà del finançament irregular d’un partit polític. Era un sistema que garantia a uns quants fer i desfer segons la seva voluntat. Que manessin els de sempre. Per això es va viure com un drama l’arribada del tripartit. Moltes companyies temien pel negoci. No va ser així, però va néixer una por profunda a haver de competir, per primer cop, amb nouvinguts.
El planeta vivia un nou fenomen, la globalització, amb un impacte només comparable al de la Revolució Industrial. El comerç no es limitava als veïns. El mercat era el món sencer. De cop i volta apareixien grans multinacionals sense un rostre concret, disposades a comprar tot el que caigués a les seves mans. I moltes de les grans fortunes catalanes van decidir vendre el seu negoci per dedicar-se a viure la vida.
Arreu les empreses deixaven de pertànyer a un país, només responien davant de si mateixes i dels seus accionistes. Van dedicar-se a aplicar un dumping social amb el trasllat de les fàbriques des de la caríssima i protegidíssima Europa, o dels Estats Units, a països del Tercer Món, on qualsevol mena de dret és una quimera i els sous poc més que una vergonya.
Pocs anys després la humanitat, en general, estava possiblement una mica millor. La fam havia deixat de ser un problema en molts llocs on era endèmica i una potent classe mitjana emergia a països com la Xina o l’Índia. Però la riquesa global era, si fa o no fa la mateixa. Els grans perdedors va ser les classes mitjanes europees i nord-americanes, que van veure com queia el seu poder adquisitiu i començaven a témer el que després va ser una realitat, que els fills visquessin pitjor que els pares per primera vegada des de la II Guerra Mundial.
Aquí neix una insatisfacció, multiplicada amb la crisi, que dóna origen al creixement del Front Nacional a França, la Lega Nord a Itàlia o l’UKIP al Regne Unit. Formacions que ofereixen a les classes mitjanes i als treballadors empobrits o a l’atur, un culpable pels seus mals. Un lladre que es diu Brussel·les, Roma, Europa o immigració, en funció de la concurrència i el país. Partits populistes que han acollit amb els braços oberts un independentisme català alimentat per polítics irresponsables, que a la vista de la seva pèrdua de poder, que ja no tenen amics als quals trucar per demanar favors, ni capacitat per oferir-los, ni comissions per cobrar i repartir, han decidit que el culpable de tots els mals és Espanya.
La seva oferta és un replegament sobre una identitat que, si algun cop va ser certa, ja fa molt que va deixar d’existir, i que vista la realitat que ens envolta és pura fal·làcia. Que nega realitats tossudes, com és que les ciutats ja comencen a viure un procés similar al de les grans empreses i van deixant de pertànyer a un determinat Estat, per ser nodes internacionals. A Barcelona se segueix parlant català i castellà, però només cal fer una passejada pel carrer per escoltar anglès, francès, italià, urdú o àrab. El seu futur depèn exclusivament de la capacitat de crear oportunitats.
Les identitats i el teixit de relacions que creen el poder estan canviant i davant d’això la reacció dels independentistes és enviar tractors a ocupar la capital. O ignorar trobades com la que no fa gaire va generar la major concentració de poder econòmic i polític a Barcelona des de fa dècades, en un acte per reclamar que s’acabi d’una vegada el Corredor Mediterrani. De fet l’única decisió política presa ha estat permetre la venda de llet crua.
La resposta independentista a la globalització és tornar a una idíl·lica societat agrària on tothom podrà menjar tanta botifarra com vulgui. Però la realitat és ben diferent. L’estranyíssima revolució dels somriures, on els que piquen cassoles amb més força viuen a la Bonanova i Sant Gervasi, ens ha deixat de moment un 28,5% de la població infantil catalana en risc de pobresa, una caiguda del 40% de la inversió estrangera i la marxa de més de 4.000 empreses, entre les quals els dos grans bancs del país.
Catalunya està quedant fora dels nuclis de decisió econòmica i política que estan emergint i corre el risc de caure en una profunda irrellevància.
