Ben aviat s’haurà de fer una profunda reflexió sobre l’atenció residencial a les persones grans. La Covid-19 ha posat davant del mirall una realitat que no ens ha agradat gens.. No és la primera vegada que estem en una situació difícil. Durant les calorades del 2003 van morir moltes persones a les residencies de França i pel que ha succeït en els darrers mesos sembla que no vam aprendre la lliçó. El tema és complex i amb diverses variants. Algunes respostes seran difícils i costoses però cal posar-les sobre la taula i analitzar-les. Després caldrà estudiar els ritmes i la manera d’implementar-les
L’allargament de la vida és un fet positiu i a la vegada inqüestionable. Això també representa que moltes persones viuran anys amb algunes limitacions i amb malalties cròniques. L’atenció a les persones grans ha evolucionat en les darreres dècades. De realitzar-se fonamentalment per les dones en el marc de la família a fer-se per població femenina mal remunerada En aquest sentit caldrà un replantejament de l’atenció i augmentar la seva valoració social. Per això és imprescindible, la millora de les remuneracions. Les diferències salarials actuals entre el sector sanitari i social no tenen sentit.
Avui, el sector d’atenció residencial està gestionat majoritàriament per organitzacions privades de caire lucratiu. A Catalunya comencen a tenir una notable influència les propietats de grans fons d’inversió. En aquest sentit s’està produint un procés creixent de concentració del sector. No té gaire lògica que un sector força regulat i finançat per les administracions publiques tingui aquesta composició. Però caldrà tenir present que els sistemes actuals de contractació també ajuden a una concentració d’empreses no desitjada. L’experiència negativa en el Regne Unit d’un sector social molt mercantilitzat no fa preveure escenaris millors en el nostre país.
El sector mercantil pot haver ajudat a la construcció de nous equipaments davant de la política de les administracions però caldrà trobar nous instruments de finançament que evitin el control del sector per part d’organitzacions la prioritat central de les quals no són els serveis públics i amb una dinàmica empresarial que no ajuda a la millora de les remuneracions dels treballadors/es.
Per altra banda, la gent gran, arreu del món, vol mantenir la seva autonomia i això passa essencialment per viure en el propi domicili. Cal treballar perquè això sigui possible. Amb atenció domiciliaria, amb bons serveis socials i amb nous sistemes tecnològics que permetin la supervisió a distància i també fomentant la col·laboració de tota mena, de persones grans entre elles i també entre grans i joves. Caldrà trobar formes d’innovació que permetin compartir i cooperar. De totes maneres seguirà essent necessària l’atenció més especialitzada en residències o habitatges tutelats per a persones molt dependents. Les residències per a la gent gran no haurien de ser espais tancats i aïllats. Hi han experiències positives, especialment en poblacions petites, però cal ampliar-les. Han de ser centres oberts a la comunitat, amb l’autonomia personal que es pugui i amb espais comuns en els que hi hagi entrades i sortides de voluntaris, joves i infants. La gent gran no pot quedar aïllada.
El que fins ara hem entès com a 'social' i 'sanitari', no pot anar dissociat. Un enfoc social insuficient acostuma a representar major despesa sanitària i també té riscos una atenció medicalitzada en excés. Les millors respostes s’haurien de realitzar a partir de la integració en un únic departament del govern de l’atenció sanitària i social. Com a mínim en tots els temes d’atenció a la gent gran. Però, en qualsevol cas, l’atenció sanitària a les residències s’hauria de fer per part dels equips d’atenció primària, així com l’atenció farmacèutica.
També seran necessaris sistemes d’avaluació externs i transparents, més enllà de les inspeccions per garantir un seguiment permanent de la qualitat de l’atenció, que doni seguretat als residents i familiars. Per tant, la universalització de l’atenció a la dependència de la gent gran és necessària, però cal implementar un finançament adient i que sigui assumida per la societat. L’aportació de recursos personals especialment quan es disposa d’algun patrimoni serà necessària.
La cura dels nostres grans ha d’estar en els valors de la societat i especialment en la seva pràctica. És una responsabilitat de les administracions però també de tots plegats com a ciutadans/nes
