Els processos de fusió o adquisició de grans empreses focalitzen la llum de l'opinió pública per un temps en fenòmens polítics i econòmics associats al sector en què tenen lloc. No hem, doncs, de desaprofitar l'ocasió d'aprendre sobre les implicacions del procés anunciat de fusió entre Caixabank i Bankia per al sistema financer i per a l'economia i la societat en general. Hauran de ser les autoritats reguladores i supervisores les que avaluïn finalment, en el marc de l'Estat de dret espanyol i europeu, i amb tota la informació a la seva disposició, la desitjabilitat, amb o sense condicions, de la transacció que finalment es proposi. Però, com és lògic, el debat públic està obert sobre les implicacions econòmiques i polítiques de la fusió.

L'anunci de fusió respon al missatge del Banc Central Europeu sobre la necessitat de consolidació bancària a Europa. Encara que existeix un dilema entre solidesa i estabilitat financera, d'una banda, i competència, de l'altra, les autoritats europees semblen haver conclòs que en aquests moments hi ha més riscos per a l'estabilitat que per a la competència. Les fusions, però, es poden condicionar, com es fa moltes vegades, per garantir, entre altres qüestions, que es mantenen uns nivells acceptables de competència bancària.

Des d'un punt de vista europeista, seria desitjable que la consolidació exigida pel BCE en algun moment tingués lloc a través de fusions transfrontereres. La Unió Bancària Europea, però, no està prou madura perquè això passi immediatament. Probablement acabarà passant, i en aquest sentit és desitjable començar a Espanya per tenir entitats suficientment sòlides com perquè puguin participar en el seu moment en la consolidació transfronterera sense diluir la seva connexió amb la comunitat. Ho ha explicat molt bé el professor Xavier Vives, probablement el principal expert sobre el dilema entre competència i estabilitat en el sistema bancari. Ha argumentat també que davant els baixos tipus d'interès, les exigències de capitalització i la creixent competència disruptiva d'agents que operen amb tecnologies digitals (fintech), les fusions de bancs per encarar amb solvència el futur són imprescindibles.

La ciutadania espanyola i catalana, i els clients de les entitats que han anunciat la seva fusió, es poden beneficiar d'una major solidesa i estabilitat al final delprocés, si es gestiona bé per part dels equips executius i tots els experts que es mobilitzen en aquests casos (bancs d'inversió, despatxos d'advocats), i es condiciona bé, si cal, per part dels poders públics (en aquest cas en el seu doble paper de propietaris i reguladors). Aquesta tasca condicionant per part dels poders públics és especialment rellevant per a les persones treballadores de les entitats afectades i per a les comunitats, que han de poder accedir després de la fusió a millors serveis financers en condicions d'equitat, així com beneficiar-se de la tasca social de l'entitat resultant i les seves fundacions associades.

Sobre la recuperació de l'aportació de l'Estat a Bankia, com ha argumentat la columna "Lex" del Financial Times, com a resultat de la fusió els contribuents espanyols ja no seran propietaris d'un banc feble. Seran propietaris d'un percentatge més petit d'una entitat més sòlida, solidesa impossible d'aconseguir en les condicions actuals a través estrictament d'un "banc públic" espanyol. El paper del poder públic és facilitar la fusió si hi ha raons per a això i condicionar-la (a través de la propietat i la regulació) perquè operi en benefici de l'interès general.

En aquest sentit xoca la costosa (per a la societat) irrellevància de Govern català. En condicions normals, l'executiu de la Generalitat hauria de ser part activa en la preparació i condicionament de la fusió. Però aquesta vegada s'ha assabentat per la premsa i no té, per demèrits propis, cap capacitat d'influència per fer alguna cosa per les persones treballadores, per la població consumidora o per les comunitats afectades per la fusió. Lluitant per la independència, han caigut en la irrellevància.

En qualsevol país de governança complexa, tots els poders públics es mobilitzen per condicionar aquest tipus de fusions. Però una pre-condició per això és que els poders públics siguin sòlids, tinguin prestigi, siguin influents. No és el cas de l'actual govern català. Caldrà esperar-ne un de millor. L'actual es limita a "demanar" que la seu social de l'entitat torni a Barcelona. Demanen (en això ja no s'atreveixen a conjugar un dels seus verbs preferits, "exigir") desfer el que ells mateixos, amb el seu comportament irresponsable el 2017, van provocar. Els mateixos que aposten per una "confrontació intel·ligent", i que controlen més que mai el govern autonòmic, demanen que tornin empreses que se’n van anar temoroses de la inseguretat jurídica provocada per la confrontació del 2017, que entre altres fenòmens va generar una fuga de dipòsits bancaris. Malgrat que des del principi els dirigents independentistes van minimitzar el problema o culpar a uns altres, com va dir Mas-Colell (recentment, per desgràcia, no quan es va produir), la fugida d'empreses va fer molt de mal, i els líders independentistes radicals que controlen el "Procés" segueixen sense reconèixer la gravetat del problema i la seva responsabilitat en ell ("ja s'ho faran", va dir Puigdemont a finals de juliol d'aquest any).

Posteriorment, el vicepresident català Pere Aragonès ha demanat una ràpida sortida de l'Estat de la propietat de Bankia o l'empresa fusionada, per "evitar interferències polítiques". No obstant això, està clar que la presència es mantindrà el temps que sigui necessari, precisament per protegir els interessos dels contribuents, com ha explicat la vicepresidenta Calviño. Tant de bo els dirigents independentistes mostressin aquest zel sobrevingut per la divisió de poders i la interferència política en tantes altres qüestions. Els sectors independentistes més radicals, parapetats a la Cambra de Comerç de Barcelona, ​​s'han mostrat contraris a una fusió que té el potencial de reforçar a la principal institució financera que opera a Catalunya.

Anem cap a un sistema financer i una economia més integrats i interdependents. Alguns dels que deien que el que era irreversible era la independència, o que com a molt tard passaria a la següent generació, potser vagin recapacitant a la llum d'aquest anunci de fusió (que donaria lloc a una entitat reflex de la pluralitat d'Espanya) i de l'aprovació dels fons Next Generation EU. I vagin veient que el que és irreversible és la interdependència i la integració de l'economia catalana (i per tant, el govern de l'economia) en una Espanya plural i una Europa unida en un procés federalitzant (aquest és el "procés" de la realitat de veritat, no la paral·lela). Necessitem projectes d'envergadura i cooperatius. La idea nacionalista de "nosaltres sols" va contra l'esperit europeu i contra les necessitats de respondre a reptes globals. Com han dit prestigiosos professors d'Esade, estem davant d'una operació d'Estat que ens pot fer més forts a Europa.

A l'espera que en les pròximes setmanes i mesos es confirmi la fusió, si aquesta es consolida, paradoxalment ja no es podrà parlar de fracàs en general de les caixes d'estalvis, si el nucli propietari d'una d'elles acaba impulsant la renovació del sistema bancari espanyol. Serà el triomf d'un capitalisme híbrid, amb un paper important de la propietat pública (si més no, temporalment) i d'una fundació sense ànim de lucre, que serà la principal propietària de l'entitat fusionada.

Caldrà exigir a la institució resultant que mostri la sinceritat dels que han vingut fent autocrítica del capitalisme, així com un compromís reforçat per la responsabilitat social corporativa, l'equitat i la protecció de l'entorn.