Catalunya, més tard o més d’hora, votarà en unes noves eleccions els seus representants al Parlament. És evident que Quim Torra i Carles Puigdemont volen aprofitar la possible inhabilitació del president català per apel·lar al votant independentista més fidel i evitar que Esquerra Republicana pugui controlar la presidència de la Generalitat. Es dona, però, la paradoxa que, després  d’haver fracassat per segona vegada l’acord de govern entre l’espai postconvergent i els republicans,  ambdues forces, tot i els retrets constants, asseguren que s’hauran de posar d’acord novament de cara a un futur executiu (si l’aritmètica parlamentària ho permet). És convenient recordar que Oriol Junqueras va passar de ser el líder de l’oposició durant el darrer mandat d’Artur Mas a ser el vicepresident del Govern de Puigdemont, que aleshores militava a CDC, com el seu predecessor.

La destitució de la consellera Chacón per ser associada del PDECat, la divisió entre Junts per Catalunya i el partit liderat per Bonvehí o la irrupció del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) il·lustren la forta intransigència i el creixent sectarisme dels actuals membres del Govern català, així com que l’exclusió que patien per part de la Generalitat els votants de les forces no independentistes s’ha traslladat darrerament a l’espai sobiranista. Així mateix, Junts per Catalunya i Ciutadans continuen atiant la confrontació i la polarització que tants bons resultats els va donar el 2017, i segueixen apostant per una victòria per la mínima que els permeti assolir el seu objectiu polític i que, en conseqüència, suposi la rendició de l’altra meitat de catalans.

Amb aquest escenari a Catalunya, l’1 de setembre passat el Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) reeditaven el govern de coalició de la legislatura passada amb un full de ruta basat en quatre grans eixos: reactivar l’economia basca; garantir la salut, els serveis públics i les polítiques socials; apostar per una transició energètica i climàtica justa; i treballar per més i millor autogovern. L’acord entre el nacionalisme moderat basc i el socialisme, a part de suposar una majoria absoluta per a ambdues forces polítiques, permet col·locar els problemes de la ciutadania com a primera prioritat, preservar la pluralitat política i evitar la polarització social. Ni tan sols les diferències en relació amb com s’ha d’abordar la reforma de l’Estatut de Gernika han estat un escull per assolir l’acord de legislatura. Firmaríem a Catalunya un acord així avui en dia?

A casa nostra el Govern català persisteix en la seva idea de confrontació permanent i dificulta cada vegada més que es pugui assolir un pacte (cada cop més necessari) al si de la societat catalana. Per assolir aquest acord, que hauria de permetre una certa reconciliació entre la ciutadania catalana, seran necessàries la voluntat i la complicitat d’actors polítics de l’àmbit independentista i del no independentista. En aquest sentit, cal partir de la premissa que ni els votants independentistes ni els que no ho són desapareixeran i que els  grups parlamentaris que recolzen el Govern català tenen un interès escàs a abandonar les trinxeres i buscar punts d’encontre amb l’oposició per refer la unitat civil de Catalunya.

Actualment, el PSC i els comuns en l’espectre de l’esquerra i el PNC i Units per Avançar  en l’ala conservadora han fet alguns passos
per mirar de rebaixar la tensió i refer els estralls socials que van provocar els fets del 2017. Caldrà veure si el PDECat s’adhereix a aquesta dinàmica. Seria interessant que els quatre diputats del Partit Demòcrata al Congrés se sumessin a la negociació dels pressupostos estatals, ja que això suposaria una esmena a la totalitat a l’estratègia d’enfrontament total marcada des de Waterloo
i un gir cap a posicions més pragmàtiques.

Reconec la dificultat i la complexitat de l’empresa, però no ens podem permetre ni una legislatura com l’anterior ni una com l’actual. El clima de retrets i confrontació permanent que desitgen principalment Junts per Catalunya i Ciutadans, però també ERC, fa més necessari que mai obrir espais de diàleg, encontre i entesa. 

L’esperit del pacte basc, que té en compte els nacionalistes i els no nacionalistes, hauria de ser el camí a seguir.