No perdem el món de vista. Amb 47 milions d’habitants, l’Estat espanyol té, aproximadament, el 10% de la població de la Unió Europea;  és la quarta economia de la zona euro i la 12a del planeta, per davant de països com Rússia, Austràlia o Mèxic. Un país d’aquesta magnitud i potència no pot estar sense govern ni sense pressupostos.

En els últims quatre anys hem tingut quatre eleccions generals: 2015, 2016 i 2019 (abril i novembre). Aquesta concatenació ha servit per castigar i depurar la corrupció del PP, que ha perdut la condició de primera força política en benefici del PSOE de Pedro Sánchez, que acaba de revalidar la seva victòria a les urnes.

El segon fenomen remarcable d’aquest llarg cicle electoral ha estat l’emergència i consolidació d’un partit populista d’extrema dreta, en concordança amb el que passa en altres països europeus: Vox, que en els comicis del passat 10-N ja ha esdevingut la tercera força parlamentària.

Però per mi, el fet més destacable és la fortalesa democràtica que demostra la societat espanyola. Quatre eleccions en quatre anys és lògic que produeixi irritació en la gent, que no entén la incapacitat dels líders polítics per arribar a acords que permetin dotar el país d’un govern estable. 

Que, malgrat tot, gairebé el 70% de la població en edat de votar hagi acudit a les urnes aquest diumenge passat és una dada molt positiva que certifica l’arrelament i la solidesa dels valors constitucionals a l’Estat espanyol.  A més, la intel·ligència dels votants és admirable: han penalitzat aquells partits que han posat bastons a les rodes a la conformació d’un govern. Ciutadans és qui ho ha pagat més car i queda abocat a l’extinció. Però també Unidas Podemos ha patit un vot de càstig per posar un preu massa alt a l’entesa amb el PSOE.

Em sorprèn, en especial, la “bona pasta” dels votants socialistes. En unes condicions polítiques molt difícils i contradictòries han tornat a fer confiança en Pedro Sánchez, que s’ha erigit novament en  el candidat a la presidència del govern. Ara bé, el líder del PSOE ha de ser molt conscient que aquesta és la seva última oportunitat. No hi ha cinquenes eleccions que valguin: aquest cop ha d’afermar, sí o sí, una majoria parlamentària. I ho ha de fer de manera ràpida i convincent.

L’Estat espanyol no pot continuar en aquesta impresentable agonia que es perllonga des de fa quatre anys. L’independentisme català ja ha demostrat quina és la seva força i cal relativitzar-lo. Després de la sentència del Tribunal Suprem, els tres partits secessionistes, sumats, aconsegueixen  el 42,5% dels vots a Catalunya. Això és el que hi ha.