Les eleccions d’aquest 28-A poden marcar un abans i un després en la història de la democràcia a l’Estat espanyol. Venim d’un període molt traumàtic, en el qual els terribles estralls de la crisi financera i econòmica s’han encavalcat amb l’esclat dels grans casos de corrupció política i el desafiament del moviment independentista català, creant un còctel altament explosiu.

Però, com ja va passar amb la dificilíssima transició de la dictadura franquista a la democràcia, la societat espanyola en el seu conjunt, i també la catalana, han demostrat una gran solidesa de fons davant d’aquesta concatenació de conflictes i d’ensurts permanents. Els valors de la convivència i de l’amor a la llibertat han vençut nítidament les temptacions autoritàries de l’ordeno y mando o de sortir a cremar-ho tot, tan empeltades en la tradició mediterrània i ibèrica.

També cal ressaltar que les institucions democràtiques espanyoles –amb totes les crítiques ben justificades que s’hi vulguin fer- han funcionat raonablement bé. El Congrés dels Diputats ha actuat com a caixa de ressonància dels neguits del carrer. La justícia i la policia han assumit amb valentia el repte d’enfrontar-se a la xacra de la corrupció que havia gangrenat les organitzacions polítiques i les institucions. El rei Juan Carlos I, assetjat per les ombres de la corrupció, va prendre l’encertada decisió d’abdicar anticipadament de les seves responsabilitats com a cap de l’Estat.

Arribem a aquest 28 d’abril amb una anomalia democràtica palpitant: la situació de presó preventiva que pateix la majoria dels dirigents independentistes catalans que estan sent jutjats al Tribunal Suprem. Com ja he escrit i exposat de manera reiterada, em sembla una mesura punitiva totalment excessiva que només es justifica, amb pinces, per la fugida del territori espanyol de Carles Puigdemont i de quatre exconsellers de l’anterior govern de la Generalitat.

Després de tot aquest enorme desgavell que hem viscut en els últims anys, hi ha una sensació de cansament en la societat espanyola, i també en la catalana. La gent està farta i exhausta després de tota la crispació provocada per uns dirigents maldestres que han avantposat les seves ambicions i misèries personals al compromís de servei a la societat inherent a la seva tasca.

Espanya i també Catalunya necessiten distensió i tranquil·litat política per poder concentrar-se en els grans reptes que són inajornables: la creació d’ocupació de qualitat, la preservació de l’Estat del benestar, la integració de la immigració, l’adaptació de les empreses i del mercat laboral a la revolució tecnològica en marxa, la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic.

El principal enemic d’aquesta convocatòria electoral són els populismes identitaris. La complexitat dels problemes que tenim sobre la taula no admet frivolitats ni falses fórmules màgiques a l’hora d’articular solucions. Tampoc podem apel·lar a suposats temps idíl·lics passats per abordar els reptes tangibles del present.

Per assolir aquest horitzó desitjat de normalitat i de progrés, l’opció política més adequada és –des del meu punt de vista, personal i intransferible- la que representa Pedro Sánchez. Ha demostrat que és un polític valent i, a la vegada, prudent, socialment compromès i dialogant, capaç d’escoltar, de negociar amb tothom i de mantenir la paraula donada. Una victòria socialista clara i neta aquest 28-A és la clau que pot destensar la situació a Catalunya i desllorigar el complicat laberint espanyol. En aquest context de pacificació, la sortida dels presos independentistes caurà com fruita madura, més d’hora que tard.

Si la resposta de les urnes és positiva, l’Estat espanyol pot estar en condicions d’encetar, a partir de l’experiència acumulada, una segona transició que culmini amb una reforma de la Constitució del 1978, adaptada a les noves realitats del segle XXI. En aquest sentit, les eleccions d’aquest diumenge vinent estan investides d’un cert aire de punt de partida per la renovació en profunditat de la democràcia, després dels tòxics i perillosos anys que ens han tocat viure a tots plegats.

Fem confiança en Pedro Sánchez. La meva, fins que no em demostri el contrari, la té.