Com recordava recentment David Trueba fent referència a Jane Goodall, la científica experta en micos, “entre los chimpancés hay dos hábitos de mando. Uno violento, basado en el poderío físico. El otro, más inteligente, se eleva a base de alianzas. La duración del mandato de los primeros es menor que la de los segundos”. Potser per això, tenint en compte que els humans som uns primats molt semblants als micos, el federalisme ja és la forma de govern triada per la major part de les persones que viuen en democràcia al món, i és la més estable.

Robert Menasse, novelista austríac europeista, ho ha escrit en una declaració d’amor a Europa, el llibre “La Capital”: Auschwitz no pot tornar a passar, i per això necessitem una Europa post-nacional, lliure de fanatismes ètnics i nacionalistes. A l’única altra persona que li vaig sentir fer servir l’adjectiu “post-nacional” va ser una vegada a l’actual primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. Potser que anem aprenent.

A Catalunya, Oriol Junqueras diu que vol una “Catalunya lliure” en una Europa federal. Però… com és que encara creu que “llibertat” va associat a sobirania nacional, que és precisament el que el federalisme vol deixar enrera? Com és que ha plorat per posar fronteres i no per enderrocar-les? Com és que ha posat en perill el federalisme imperfecte que tenim (i de pas les nostres llibertats i el nostre mínim benestar) derogant l’Estatut i la Constitució? Com és que ha participat de bracet amb euròfobs en manifestacions de coreografia nacionalista?

De totes maneres, com expliquen els psicòlegs evolucionistes  Mercier i Sperber a “The Enigma of Reason”, el raonament és quelcom que hem adquirit adaptativament per persuadir: és positiu que Junqueras hagi aprofitat el temps no només per resar, sinó també per descobrir els avantatges adaptatius i evolutius d’almenys una retòrica federal. Qualsevol via d’acord i solució només arribarà en aquesta direcció. Però Junqueras necessita seguir evolucionant per acabar d’entendre que el federalisme del segle XXI implica la superació de la sobirania nacional: amb aquesta és impossible governar la globalització i assolir objectius d’equitat (com els que el procés independentista ha posat greument en perill a Catalunya).

Si s’afegeix al federalisme amb totes les conseqüències, estarà en bona companyia. El passat 6 d’octubre va tenir lloc a l’Hospitalet de Llobregat una gran trobada federalista espanyola amb la participació de nombroses personalitats, encapçalades per Nicolás Sartorius, fundador de Comissions Obreres, i responsable del principal think tank progressista espanyol, la Fundación Alternativas. Hi va participar també l’actual secretari general de Comissions Obreres, el principal sindicat espanyol. Hi havia representants d’Andalusia, Aragó, Madrid i altres comunitats. Van participar-hi per vídeo personalitats com Baltasar Garzón i Gaspar Llamazares. Més recentment va tenir lloc al País Basc la presentació d’un col·lectiu federalista, amb el suport de centenars de persones. El País Valencià i les Illes Balears tenen governs autonòmics federalistes. Federalistes d’Esquerres ha organitzat actes a Madrid en els darrers anys, en els quals hi han participat moltes persones, començant per l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena; i ha esdevingut el gran interlocutor de la Unió Europea Federalista. El federalisme es demostra federant-se.

Els grans problemes del nostre temps només els solucionarem amb un federalisme que no s’acabi als Pirineus. No trobaran solució en un món on la retòrica política estigui dominada per fanàtics nacionalistes. Una Europa federal, amb un nucli dur dintre de l’euro i l’espai Schengen, on estiguin les Espanyes, és el que més convé a Catalunya. És hora que totes les forces europeistes ajuntin forces i arraconin els fanatismes i maximalismes. L’autèntica Tercera República és la República Federal Europea. Per això sí que val la pena plorar.