Uns li diuen ‘fase de reconstrucció’. Uns altres, ‘fase de represa’. També es parla de ‘nova normalitat’. I a mi m’agrada pensar que hem entrat en una ‘fase d’esperança’. Allò que diuen que és la darrera cosa que es perd. No sé perquè el que va pronunciar aquesta frase que ha fet fortuna es va deixar al calaix referir-se també a la il·lusió, perquè penso que també cal no renunciar-hi mai.
Però posats a parlar d’esperança cal dipositar-la en què els representants polítics que s’han dedicat a sembrar l’odi i l’enfrontament durant la pandèmia se n’adonin del mal que han fet i optin perquè la reconstrucció, la represa, la nova normalitat es fonamentin en el diàleg, l’afany d’entesa i l’ajut a les persones i col·lectius més vulnerables.
La situació que vivim recorda les pel·lícules de ciència ficció en les quals la Terra és envaïda per uns extraterrestres que venen amb males intencions i que ho destrueixen tot, tant els fa Nova York com Moscou o Nova Delhi. La Humanitat s’uneix per fer front a aquest atac. No conec cap pel·lícula on la Terra acabi en mans dels invasors forans.
La pandèmia de la Covid-19 té punts de coincidència amb aquestes pel·lícules. Potser caldria puntualitzar que els humans tenim bona part de culpa d'aquesta pandèmia per haver provocat el canvi climàtic i desforestat boscos facilitant el contacte amb els humans d’espècies animals portadores dels coronavirus. Als pacifistes no els agrada que es digui que la Humanitat està en guerra amb el virus. Als nacionalistes no els agrada que es parli d’unitat en la lluita per desactivar-lo i busquen sempre un país que ofereixi unes estadístiques més dolentes en fer balanç d’aquest combat. Als partidaris del mercat lliure i de la competència sense regulacions de cap tipus els amoïna el clam perquè la sanitat esdevingui un servei públic no sotmès als interessos dels diners.
Aquests dies tornem a sortir al carrer, a anar als restaurants, al quiosc o al cinema. Ho fem amb prevenció. M’atreviria a dir que, fins i tot, amb por. Por per nosaltres i por pels col·lectius de risc, siguin les persones més grans de seixanta anys, els indígenes de l’Amazònia, les comunitats més empobrides d’Amèrica Llatina, l’Àfrica o l’Àsia o les persones que busquen refugi travessant mars i deserts o viuen en campaments on rentar-se les mans o guardar distàncies de seguretat és impossible.
La guerra és ara entre la por i l’esperança. No ens podem quedar de braços creuats esperant a veure qui la guanya.
