Expectatives, realitats i certeses

Jo sóc del parer de Facundo Cabral quan va dir: "Mira si serà dolent el treball, que han de pagar-te perquè el facis". Més que res perquè a mi, quan faig una cosa que m'agrada no n’hi dic treball, i se m'oblida demanar diners per fer-lo. Així em va. Però saber del cert que estàs donant el teu temps al lucre d'un altre, t'agradi o no, per un salari injust, o amb un horari infame, és encara pitjor. Una amiga m'explicava els problemes que estan tenint per posar en marxa el control horari dels empleats a la seva empresa. Les incidències no són tècniques, sinó personals. El cap no està disposat a garantir que es compleixi el conveni col·lectiu, precisament perquè no li convé. Ja s'ho faran per falsejar al registre.

Aquesta novetat introdueix la reforma de l'article 34.9 de l'Estatut dels Treballadors, a través del Reial Decret Llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball, pel qual l'empresari ha de garantir el registre diari de la jornada laboral, indiferentment de la mida de l'empresa. Hi ha excepcions, en les que s’anomenen relacions de caràcter especial. Per exemple, l’alta direcció, els esportistes professionals, els artistes en espectacles públics, els penats en institucions penitenciàries i les empleades de la llar i de les cures, a les quals no se'ls aplica . Aquestes últimes mereixen un article a part.

Reconec que per primera vegada en la meva vida m'he adonat que el registre horari no és solament un instrument de control empresarial sinó que pot ser un instrument de garantia per als treballadors. Segurament perquè la regulació horària ja existia i donàvem per descomptat, sabent que no és així, que es complia. Sigui quina sigui la seva utilitat, s'han creat moltes eines, com per exemple apps, que per un preu mòdic permeten gestionar-lo. Tampoc és fàcil per a un autònom o petit empresari de certs sectors, si afegim aquesta despesa a totes les que assumeix ara mateix qualsevol emprenedor. Però un document signat també serveix.

El cap els ha avisat que no tinguin grans expectatives perquè la feina l’ha de treure algú endavant com sigui. Però una expectativa representa escenaris de futur. Seria el cas si el cap, de manera espontània, hagués plantejat alternatives en un marc d'una llibertat horària. Fins i tot quan hagués advertit que faria el que estigués a la seva mà perquè s'implementés la que a ell més li convingués, quedaria marge perquè pogués passar alguna cosa diferent. La decepció arribaria després, en diferit.

També els ha parlat del realisme. De l'absurditat de la norma i com afectarà l'economia, provocarà el tancament massiu d'empreses i generarà atur. Què subtil. Però les realitats, tant a la vida com al dret, i encara que representen escenaris de present, són opinables. I els treballadors poden construir la seva realitat, en la qual l'empresari no té cap problema per contractar més personal que completi de forma adequada l'equip.

La situació creada, en realitat, tracta de certeses. I les certeses només admeten un escenari. I en aquest cas estem davant de dues certeses, la que estableix un text legal que l'empresari no pot eludir, i la que la majoria dels caps, almenys per aquestes terres, si no són dels que tenen problemes per aconseguir personal especialitzat  manen sobre la seva organització privada, i faran el que més els convingui. I aquestes certeses es materialitzen de sobte com un obstacle enmig de les relacions i les oficines, passant de ser l'elefant en mig del saló, a ser un joc macabre on l'empleat ajuda el seu ocupador a infringir les normes per treballar més hores de les que li toquen.

Lluitar pels drets i condicions laborals, per un tracte digne, no és només just, també és legal. Però sabem que passa factura. Portar-li la contrària al que té el mànec fa que abans o després acabis saltant de la paella. El cas de la meva amiga i de moltíssims treballadors des del dia 12 de maig de 2019 és el xoc de dues certeses, com passa sempre amb la vulneració de drets. El xoc entre la norma i el poder. Només un esforç especial per part de l'estat per controlar el compliment d'horaris, pot evitar que les PIMES espanyoles es converteixin el 2019 en un camp de batalla. No seria el primer país on es respecta. I en aquests països no tenen una economia pitjor que la nostra. Potser és fins i tot, l'oportunitat per fer les coses bé.

(Visited 22 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari