La Unió Europea (UE) és com un joc de nines russes (matrioixka). La Comissió i el Parlament gestionen les competències que els han estat transferides pels 28 Estats membres que en formen part i decideixen i apliquen, des de Brussel·les, les estratègies polítiques sobre les grans qüestions econòmiques i socials que afecten el conjunt de la població de la UE.

Després, en una cadena de subsidiarietat competencial perfectament reglamentada, tenim les nines -cada cop més petites- dels Estats, les regions, els departaments (diputacions, en el cas d’Espanya) i els municipis.

L’horitzó de la UE són els Estats Units d’Europa, organitzats amb un esquema federal. Però amb una diferència substancial: mentre a Amèrica els grans Estats (Estats Units, Mèxic, Brasil...) ja es van configurar amb una estructura federal des de la seva independència, en el cas d’Europa la federalització és una solució que neix de les cendres de la II Guerra Mundial per segellar una pau duradora.

Aquesta voluntat es va formalitzar fa només 62 anys, amb els Tractats de Roma. El procés de construcció dels Estats Units d’Europa ha avançat moltíssim des d’aleshores, però l’arquitectura institucional encara està incompleta. El president francès i la cancellera alemanya ostenten un poder molt determinant, que condiciona, sovint, el funcionament de la Comissió Europea. A més, el Parlament no té la capacitat sobirana per elegir el president del Govern comunitari.

L’harmonització fiscal i salarial entre els 28 Estats membres és encara lluny de ser assolida, però val a dir que els partits d’esquerres i les forces sindicals treballen, decididament, amb aquest objectiu. També les diferències idiomàtiques dificulten el sentiment de pertinença a la casa comuna europea i la seva consolidació.

Serveixi tota aquesta digressió per emmarcar el sentit de les negociacions que mantenen el PSOE i ERC per la investidura com a cap de Govern del líder socialista, Pedro Sánchez:

1. La UE és contrària a la independència de Catalunya, ja que trenca el laboriós procés de construcció europea. Per tant, mai no afavorirà un referèndum d’autodeterminació.

2. La UE mai no acceptarà un règim fiscal especial a Catalunya com el del País Basc

3. La UE exigeix que Espanya (i també Catalunya) aprovi els pressupostos pel 2020

4. La Constitució espanyola és federalitzant, però necessita una millor precisió del repartiment de les competències i del finançament. Aquest és el camí que cal explorar per avançar.

La presidenta de tots
Des d’aquest 1 de desembre, la Unió Europea (UE) té una nova presidenta. L’alemanya Ursula von der Leyen és la primera dona que ocupa aquest càrrec i encarna un dels paradigmes de la nova era de civilització en la qual entrem: el de la feminització del poder.

Hi ha l’antecedent de l’exprimera ministra Indira Gandhi, que ha ostentat en el passat la responsabilitat política sobre més de 700 milions d’indis. Però Ursula von der Leyen ha assumit la direcció de la segona potència econòmica mundial (22% del PIB), governant els 500 milions d’habitants que vivim a la UE.

En el seu primer discurs oficial, la nova presidenta de la Comissió Europea -la nostra presidenta- ha fixat la prioritat programàtica del seu govern en la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. L’objectiu és que, en l’horitzó del 2050, el Vell Continent esdevingui neutre pel que fa a les emissions de CO2. D’aquesta manera, Europa -que, per bé i per mal, sempre ha estat un referent cabdal en l’evolució de la humanitat- serà novament capdavantera en la comunitat internacional.

La UE passa per greus dificultats estructurals. Una d’elles és la manca de gent jove que pugui garantir la sostenibilitat de la piràmide demogràfica sobre la qual se sustenta l’Estat del benestar. L’arribada i la integració de nous fluxos migratoris és imprescindible. Però aquesta constatació xoca amb l’auge dels particularismes identitaris i dels partits populistes i xenòfobs que, en els últims anys, han aconseguit fer forat en l’opinió pública europea.

Boris Johnson ha perdut
El Regne Unit, considerat el bressol i el santuari de la democràcia parlamentària, té un sistema electoral que distorsiona i manipula la realitat política de la societat britànica. Dividit en 650 circumscripcions, resulta elegit diputat a la Cambra dels Comuns el candidat guanyador en cadascuna d’elles.

Això, d’un cantó, és bo, perquè lliga indissolublement cada parlamentari a la comunitat que l’ha escollit, a la qual ha de retre comptes de la seva actuació. Però, de l’altre, aquesta atomització dificulta que les grans tendències de vot puguin tenir una justa representació proporcional en el Parlament britànic.

Ho acabem de constatar en les transcendentals eleccions del dia 12 passat, on el tema estel·lar era, òbviament, el Brexit. Tots els mitjans de comunicació han ressaltat la gran victòria del candidat conservador, Boris Johnson, i, per tant, l’execució de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea.

La gran paradoxa d’aquests comicis és que la suma dels votants dels partits contraris a l’aplicació del Brexit (laboristes, liberaldemòcrates, ecologistes, nacionalistes escocesos...) és superior al 50% i que els partidaris de partir peres amb el projecte europeu, encapçalats per Boris Johnson, s’han quedat en el 47%. Si el líder del Partit Conservador tingués una mica de seny, sabria llegir els resultats que han sortit de les urnes i actuaria en conseqüència.

Però, malauradament, tenim una fornada de polítics -de la qual també en forma part Quim Torra- que només acaten la voluntat democràtica del poble si coincideix amb els seus interessos partidistes. I això és una gran estafa.