Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme totalitari... amb aquesta frase Karl Marx i Friedrich Engels avui en dia començarien el seu manifest comunista; de fet, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, mai Europa havia estat tant en perill de ser una altra volta ofegada pel totalitarisme negre.
El 1941, quan ja portava anys enfonsada en diverses dictadures sanguinàries, a l’illa de Ventotene (a prop de Nàpols) -que aleshores era una presó “a l’aire lliure” muntada pel règim de Mussolini per recloure-hi els antifeixistes italians- Altiero Spinelli, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni amb la col·laboració d’Úrsula Hirschmann entre d’altres, van escriure el “Manifest de Ventotene”, en què plantejaven la necessitat inajornable de crear una Europa unida i dels drets socials per tal d’evitar que tornessin a guanyar els feixismes. Per tant, Europa es convertia en la solució a l’absolutisme arran del seu caire rotundament social i de la seva força geopolítica fruit de la seva unitat política.
Ara s’ha tornat a posar la mateixa qüestió: o salvem Europa refundant-la o acabarem un altre cop havent d’organitzar Resistències a la foscor negra. Encara no estem prou espantats tot i que han agafat moltíssima força partits o líders com Vox, La Lliga de Salvini, Marine Le Pen, la FPÖ austríaca, els hongaresos Viktor Orbán i el partit Jobbik, el partit txec SPD, el polonès Llei i Justícia dels bessons Kaczyński, els Vertaders Finlandesos, els Demòcrates de Suècia, l’holandès Geert Wilders, el belga Filip Dewinter, els alemanys del NPD, Alba Daurada a Grècia, etc. Tots ells tenen com a primer punt del seu programa sortir d’Europa per tornar a l’estat nacional, autàrquic, ètnicament pur.
Tanmateix, l’estructura “quasi” federal europea ja és pràcticament irreversible: vam veure-ho en la impossibilitat d’expulsar Grècia i just en aquestes darreres setmanes fins i tot els anglesos pro-Brexit (o Leftix!) s’estan adonant de la follia que significa sortir d’Europa (recordem-nos que les ciutats van votar en contra de sortir-ne).
Aleshores cal demanar-se quines serien les condicions i els interessos polítics per una refundació radical d’Europa. En primer lloc l’interès de la majoria dels pobles europeus per crear una àmplia comunitat política solidària que tingui la possibilitat de transformar relacions de força mundials a favor de la ciutadania en oposició de les oligarquies. El segon element consisteix en superar el pseudo-federalisme actual a favor d’un nou tipus de federació que no aboliria de moment la nacionalitat sinó que transformaria el seu significat en el marc d’una sobirania compartida europea, amb l’objectiu de realitzar els Estats Units d’Europa en què es promourien totes les llengües i cultures. La tercera qüestió pertany a la democràcia: cal democratitzar radicalment els mecanismes de decisió europeus i alhora potenciar els ens de gestió local ciutadana com són els ajuntaments o les comunitats sense caure en el tancament localista, sinó justament a l’inrevés: que estiguin ben connectades entre elles compartint ‘sobiranies’, podríem dir: l’Europa de la proximitat. La quarta és la d’impulsar a tot arreu moviments col·lectius de la ciutadania que travessin fronteres i prescindeixin dels passaports sobre assumptes diriments com les injustícies globals, els paradisos fiscals, les modalitats de producció i de consum devastadores, la destrucció del medi ambient, l’avançament dels feixismes, els drets socials, les guerres, entre d’altres.
La il·lusió irresponsable, fins i tot d’una part de l’esquerra europea i dels Estats nacionals, que pensen ser capaços de travessar, immunes, els capgiraments planetaris tancant-se en una dimensió nacionalista o de nova petita pàtria endogàmica (com està succeint a Catalunya, per exemple) pertany més bé al segle XIX, i serà escombrada per les migracions massives, els Estats supra-nacionals-continentals que s’estan formant, el neocolonialisme xinès i les polítiques híper-proteccionistes de Trump i les agressives de Putin.
Resulta llavors improrrogable reduir les desigualtats econòmiques i la pobresa, refundar Europa sobre el paradigma de la solidaritat, la fraternitat i l’acollida digna i plenament integradora dels migrants i refugiats per tal que torni a ser el lloc de l’estat del benestar i la democràcia avançada. D’aquesta manera, com ja desitjava José Mujica per Amèrica Llatina, podrem viure en pau en una comunitat-continent caracteritzada pels drets socials i civils, en la prospectiva de la construcció d’un demos europeu (que ja existeix en part, de facto) o com el filòsof francès Étienne Balibar afirma: una Europa no dels sobiranismes, sinó de la sobirania compartida europea.
Hem de treure sobiranies als Estats per compartir-les. Aquesta és la nostra història, la que té les seves arrels en la Il·lustració i en el municipalisme europeu, no en la autosuficiència territorial, cultural, política, econòmica de petits trossos insignificants de terra.
Europa o barbàrie.
