El temps vola i l’autoengany continua. Després de dues setmanes de judici ha quedat clar que ni referèndum ni declaració independència, però és igual. Tampoc la vaga general convocada des dels despatxos oficials i per la premsa del règim ha estat ni vaga ni general, però és el de menys. Quan la realitat és tossuda i ens mostra la magnitud de la tragèdia tenim dues opcions: assumir-la o amagar-nos en un món irreal de república inventada, costellades cumbaiàs i frases retòriques. Amb la velocitat dels esdeveniments tenim poc temps per reflexionar, però això no importa perquè potser ens adonem que estem equivocats. L’escenari electoral que se’ns ve a sobre tampoc ajuda a saber cap a on anem. Igual millor i tot.

Entre tant relat inventat i aldarulls dels cadells cupaires cabrejats ha passat desapercebuda una interessant entrevista a Xavier Trias publicada al diari digital Nació Digital. L’exalcalde de Barcelona no es prodiga gaire en aparicions públiques últimament i ho entenc. Amb el seu delfí polític declarant com a acusat per l’1-O, el seu partit esmicolat en mil pedaços per les lluites internes i els pèssims resultats electorals que vaticinen tots els sondejos per al 28-A i el 26-M a favor d’ERC, el més normal seria guardar les forces per a la llarga travessa pel desert que els espera. Però Trias ha optat per parlar i ho ha fet repartint estopa a tort i a dret perquè quatre anys després encara pensa que ell té la raó i els altres s’equivoquen.

No repetiré el contingut per no avorrir els lectors i només destaco que per a Trias la fAda Colau és una “sectària” i el ciutadà Valls un il·lús que creu que pot guanyar les eleccions amb una candidatura espanyolista. També em quedo amb la frase que li ha dedicat al Tete Maragall. Diu el jove Xavier Trias que al candidat dels republicans barcelonins “se li ha passat l’arròs” en referència a les seves 76 primaveres. El desafortunat comentari traspua mala llet i demostra l’estat de podridura de les relacions entre republicans i convergents tunejats, almenys de cara a la galeria.

L’equip de campanya republicà ha agafat ràpid el guant de l’exalcalde de CiU però ha fugit de la resposta fàcil i l’enfrontament, i ha comparat el seu cap de llista posat a dit per l’oracle de Lledoners amb Bernie Sanders en un nou intent de revisionisme històric que tant agrada a la galàxia processista. Ho sento molt, però Tete Maragall no té fusta de líder per molt que intenti erigir-se ara en pal de paller del sobiranisme barceloní. Tampoc el seu look de funcionari és el d’un dirigent alternatiu. La comparació amb el polític nord-americà ha tret de polleguera els comuns, que són els únics que de moment poden presumir d’haver rebut el suport explícit de l’avi d’Amèrica.

Tornant als socis del govern català, no m’acabo d’empassar la seva història de matrimoni malavingut que ens venen. Més aviat sembla una estratègia per confondre l’adversari i robar-li part del vot, així que Colau faria bé de no parlar tant d’Esquerra com a soci preferent perquè els republicans no deixen de picar l’ullet a la dreta catalana. És cert que la fotografia d’Oriol Junqueras mirant un punt de l’infinit i ignorant la salutació de Quim Torra es podria interpretar com un divorci, però la persona que hi ha al costat de la titella presidencial és la republicana Ester Capella. Potser del que es tracta en realitat és d’atonyinar sense fer-se mal fins el 27-M.