Esperança

S’acosten temps difícils, temps en què ens caldrà la veu d’escriptors que sàpiguen veure més enllà de la nostra societat assotada per la por i les seves tecnologies obsessives, i inclús imaginar un autèntic motiu per a l’esperança. Ens caldran escriptors que recordin la llibertat, poetes, visionaris… Vivim en el capitalisme, el seu poder sembla ineludible, però també ho semblava el dret diví dels reis”. Així de punyent va ressonar la veu de l’escriptora californiana Ursula Kloeber Le Guin quan va recollir el 2014 el premi a tota una vida dedicada a la literatura atorgat pel National Book Awards. Cinc anys després ella ja no hi és, però les seves paraules serveixen de guia. El feixisme torna a sobrevolar el món i un calfred ens recorre l’espinada i ens deixa sense alè.

L’aterratge del petit gran home a Andalusia de la mà de la ultradreta i la reaparició d’Ansar com a salvapàtries ens hauria de servir d’avís del que s’acosta, però sembla que no escarmentem. Amb el galliner podemita clavant-se punyalades per l’esquena i el socialisme descafeïnat en un cul de sac perquè és incapaç de resoldre el problema de l’encaix de Catalunya, no hi ha gaires motius per animar l’elector progressista a votar. Personalment, tampoc m’inspira gaire que la fAda Colau presumeixi de ser la primera alcaldessa bisexual de la galàxia perquè l’opció sexual de cadascú no té res a veure amb governar la ciutat amb més o menys encert, però els seus assessors sabran el que es fan.

Tanmateix, malgrat els vents d’involució que bufen arreu jo he decidit no rendir-me. Una dita popular diu que els déus van regalar-nos l’esperança per fer-nos la vida més suportable. I és cert. Tenir esperança ens dona forces per suportar una vida de merda i ens torna tan insensats que som capaços de projectar en el futur un món millor, tot i saber que el futur no existeix i que el món sempre va a pitjor. No tinc cap amic que es plantegi deixar de jugar a la loteria de Nadal malgrat saber que és més fàcil que li caigui un meteorit al cap. Tampoc tinc cap amiga que hagi desistit de buscar marit tot i acumular una col·lecció d’aparellaments fracassats. Somiem amb ser milionaris i trobar el nostre príncep blau. Som insensats i això ens salva del no-res.

Hi ha exemples d’insensatesa que em reconcilien amb la humanitat, com la vaga general convocada pels sindicats indis el 9 i 10 de gener passat i que va mobilitzar entre 100 i 200 milions de treballadors segons les fonts. La protesta tenia com a objectiu reclamar millors sous i acabar amb les violacions de tots els drets laborals, però a Occident la notícia ha passat pràcticament desapercebuda perquè quan ens comprem roba ens interessa més saber si ens dissimula el cul gros que saber en quines condicions laborals s’ha confeccionat. Més a prop també hi ha petits actes agosarats que ens envien senyals de no defallir. Parlo de la lluita d’anys de l’Associació La Rotonda per protegir l’emblemàtic edifici de les urpes de Núñez i Navarro. Recentment, el TSJC s’ha pronunciat en contra de l’ampliació de l’edifici i ha obligat la constructora que més estralls ha fet a Barcelona a enderrocar-ne una part per vulnerar el pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.

I encara més a prop –ho dic perquè és el meu barri- hi ha el cas de les al·legacions que l’Associació de Veïns Sagrada Família ha presentat contra la modificació del Pla General Metropolità per donar cobertura a l’ocupació il·legal de l’espai públic –carrer Provença- per part de la totpoderosa icona turística. El text no només reclama la nul·litat de l’expedient perquè és un vestit fet a mida dels interessos de la junta constructora ja que trosseja les modificacions urbanístiques irregulars per legalitzar-les i deixa la porta oberta a la destrucció de dues illes de cases. L’entitat també denuncia el “pacte secret” firmat amb l’Ajuntament de Barcelona per portar a terme totes les transformacions al marge dels representants veïnals.

Realment s’ha de ser molt insensat per enfrontar-se al capital –sigui el patró, Núñez i Navarro o la Sagrada Família- i confiar a guanyar la batalla, però no ens rendim perquè tenim esperança. I, com va dir el filòsof Viktor Frankl, quan l’esperança s’acaba sempre tenim l’opció de triar com volem morir.

(Visited 29 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari