Ramón María del Valle-Inclán deformava la realitat com pocs, la feia grotesca, elevant als altars l’esperpent. El dramaturg ho resumia així: "La imatge més bella és absurda en un mirall còncau”. Vuitanta i tants anys després, Espanya es continua mirant en el mirall valleinclanià. Ho vaig pensar l’altre dia, quan va reaparèixer l’autor de “Luces de Bohemia” al Congrés. El diputat de major edat del Parlament i, per tant, president de la cambra en la seva constitució, el socialista burgalès Agustín Javier Zamarrón Moreno, s’adiu en cos i verb a l’escriptor gallec. D’altra banda, part del que va passar en la sessió constitutiva de la cambra baixa també té molt d’esperpent; de fet, la realitat del país té moltes de les dèries de l’aclamat literat.

Amb la solemnitat pròpia del segle passat, Zamarrón entonava de bell antuvi el ‘mea culpa’ en una inacostumada intervenció a on lamentava no haver format govern l’anterior legislatura:  "Des de la dignitat institucional, que per casualitat represento ara i aquí, demano perdó al poble espanyol per l'incompliment en la XIII legislatura del transcendent mandat constitucional d'atorgar un govern a la nació", deia i flexionava el cap per més majestuositat i per reforçar el sentiment de culpabilitat. Un gest inusual que no ha fet ningú abans, ni Pedro Sánchez, ni Pablo Iglesias, ni cap dels altres líders polítics que podrien haver salvat la incorrecció. Crida l’atenció que sigui el que anomenaríem un diputat de províncies, metge jubilat, qui es flagel·li en plaça pública, mentre els altres es dediquen a espolsar-se les culpes del damunt, assenyalant el veí com a màxim responsable del pecat. No vull ni imaginar com expiaria  Zamarrón les culpes si la incapacitat política requerís una tercera elecció.

El ‘Valle-Inclán’ del Congrés no ho va dir, però potser ho va pensar: l’incompliment constitucional d’atorgar un govern a la nació ha sortit car, molt car; tant, com 52 diputats d’extrema dreta (VOX). Les esquerres i els seus egos han servit de catifa vermella perquè els més fatxes del llogaret entressin fins a la cuina de la democràcia, i se servissin. La reiteració electoral ha sortit cara i aviat ho anirem veient. A canvi de què? De res. Les esquerres estan més dèbils, i ara malden per assolir el grapat de vots que els falta per investir Sánchez. El màxim èxit de l’operatiu ha estat l’enfonsament de Ciutadans i la caiguda d’Albert Rivera. En el mirall còncau, Espanya surt més esperpèntica que mai.