Una vella creença diu que si tens convidats a casa i vols que marxin, has de posar una escombra del revés, i ho faran. Fa dies que vaig girar l’escombra de casa a veure si el president Quim Torra marxava. No tinc res contra ell, al contrari, penso que no és un mal tipus, però sempre he pensat que el càrrec i les circumstàncies li venien gran. Sembla que algú més ha girat l’escombra perquè, si no hi ha miracle, l’inhabilitaran i haurà d’abandonar la presidència. No demanava tant, la veritat. És més, condemnar-lo per una pancarta em sembla desproporcionat, si no ridícul. Però, d’un temps ençà, què és proporcionat i seriós en aquest país? Per la mateixa raó, tampoc compro l’èpica del gest; si vols ser màrtir, has d’apuntar més amunt.
La meva idea era que Torra convoqués eleccions comme il faut. De fet, ell mateix va apuntar-ne la possibilitat quan va donar per esgotat el mandat. Però, segons narren experts torristes, en la darrera estada a Cotlliure, i davant la tomba de Machado, l’expresident Carles Puigdemont l’hauria fet desdir. L’amerenc necessita temps per solidificar el seu nou enginy, Junts; a més, busca el desgast d’una Esquerra enfangada en la gestió de la pandèmia -a més temps, més desgast. Obro parèntesis: fa gràcia que Junts per Catalunya reclami encara la unitat d’acció a ERC després de trencar amb el PDECat –Consejos vendo y para mí no tengo. Així, sigui per a o per b, les eleccions les convocarà el Suprem.
D’altra banda, dona la sensació que a Torra cada dia li fa més el pes això de ser president. El blanenc va assumir l’encàrrec presidencial de Puigdemont amb esperit vicarial, però cada cop se’l veu més ficat en el paper. Com a les pel·lícules, Torra ha fet de Puigdemont en les escenes de risc, però ara sembla reivindicar un paper principal. Fa poc, sense anar més lluny, va impulsar una crisi de govern per esbandir-se els crítics, guanyant-se fins i tot l’antipatia de l’expresident Artur Mas. Sembla que hagin passat dècades quan l’hereu de Jordi Pujol va fer el pas al costat empès per la CUP, cedint-li el lloc al llavors alcalde de Girona. Qui ens havia de dir que Puigdemont acabaria renegant del pare…?
Ara, Torra s’agafa a la presidència com un nàufrag a la fusta i fa servir d’excusa la pandèmia, que acaba servint per a tot i per res. Malgrat el maleït coronavirus, Catalunya necessita eleccions. En poc temps han passat massa coses i fóra bo que ens tornéssim a comptar. La provisionalitat de Torra no es pot eternitzar. L’escombra és cap per vall.
