El projecte de bipartit del 155 (120+35) avança a empentes i rodolons, i seria injust culpar només els republicans d’un teòric bloqueig polític que ens podria abocar a unes noves eleccions. Tot i això, no m’agradaria estar a la pell de la direcció d’Esquerra –i no ho dic només per l’escolanet Aragonès i la seva polèmica llei o pel Rufi, que no guanya per a insults-, perquè no surt d’un jardí amb els convergents tunejats que ja s’ha ficat en un esbarzer. Tot era molt més fàcil abans, quan a Madrid hi havia un govern disposat a enviar-nos la legió. Amb un interlocutor tan intransigent tot estava justificat, fins i tot aprovar al Parlament declaracions d’independència de pa sucat amb oli.

Ara l’escenari és diferent, tot i que tampoc és per tirar coets. Pedro i Pablo negocien sense interferències taronges i, si es fa l’orni, ERC haurà perdut una oportunitat d’or de desactivar el cul-de-sac català. Ho penso jo i també ho diu el republicà Joan Tardà, a qui Rufi vol de president de la Generalitat, en una delirant intervenció en l’aquelarre federalista organitzat a Barcelona per la Fundació Rafael Campalans, la Fundació Pablo Iglesias i la institució Friedrich-Ebert-Stiftung. Dic delirant perquè Tardà ha reconegut que Espanya és més o menys una democràcia, ha parlat de diàleg sense condicions i ha rebutjat el bloqueig. I això ha desfermat les ires dels déus processistes.

Malgrat que el botifler Tardà no s’ha mogut del seu full de ruta, els insults de les hordes indepes a les xarxes socials no han trigat ni cinc minuts. Per a les manifestacions i la crema de contenidors per la nova traïció republicana ens haurem d’esperar una mica més. Concretament que la fAda Colau acabi de col·locar-ne l’últim a l’Eixample. Perquè ja se sap que els rendistes arrauxats que tallen carreteres i vies de tren, trenquen mobiliari urbà i calen foc als cotxes necessiten desfogar-se de la frustració que els provoca que la temporada d’esquí encara no hagi començat. I si a sobre Tardà els dona peixet apel·lant al perdut seny pujolista, doncs cagada pastorets.

A tot aquests patriotes desenganyats –molts d’ells electors d’ERC- que acusen la direcció republicana de jugar a la puta i la ramoneta amb Madrid, els responc que és normal: tants anys de matrimoni amb els convergents passen factura. És com quan t’allites amb una criatura perquè s’adormi d’una punyetera vegada: segur que et lleves cagat. En aquest cas, la secta adoradora de cabelleres gironines ho té més fàcil per votar contra l’experiment sense tenir mala consciència perquè el bloqueig polític és la seva raó de ser. Sense el conflicte català fabricat als despatxos oficials, la criatura de Pujol estaria criant malves fa temps i el jutge no podria haver ordenat la detenció de la Maite Fandos per un presumpte cas de corrupció.

Dit això, reitero que seria una injustícia carregar als desorientats republicans el mort de l’esperat fracàs de la parella de fet entre Pedro i Pablo. Tot i que entre els podemites hi ha molta alegria per l’acord malgrat els gripaus que s’hauran d’empassar i la desconfiança cap al socialisme descafeïnat heretada de l’anguitisme, em consta que a la seu de Ferraz han hagut d’augmentar la plantilla de psicòlegs per fer front a l’allau de personal traumatitzat pel pacte. Així que tampoc no seria d’estranyar que algun patrici socialista s’estigués plantejant agafar una bíblia i fer un cop d’estat a la boliviana. De fet, no és la primera vegada que això passa, oi?