Si el procés independentista ha dividit la societat -aquesta és la conseqüència inevitable de tot referèndum, i màxim si toca la sensible tecla identitària-, les eleccions  municipals d’aquest 26 de maig obren una gran oportunitat per cosir les ferides i recuperar el temps preciós que hem perdut a Catalunya des de fa set anys. Tot va començar amb la imputació judicial per corrupció d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia que estava predestinat a ocupar la presidència de la Generalitat... i que avui està complint condemna a la presó de Can Brians. Punt i a part.  

Les urnes han tornat a parlar clar i han esvaït tots els dubtes que encara pogués haver-hi: Catalunya és un país plural i progressista, ple de matisos i de dissonàncies, totes elles respectables sempre que defugin l’enfrontament ètnic o l’estigmatització de les minories. Si ens obcequem a llegir les eleccions d’aquest diumenge en clau nacionalista, toparem amb la mateixa paret de sempre: la correlació entre independentistes i no independentistes es manté, impermeable, al voltant del 50% i els únics canvis que es produeixen són fruit dels transvasaments interiors en els dos blocs.

Grosso modo, el nou poder municipal a Catalunya queda vertebrat en dos pols: Esquerra, que es fa amb el lideratge del camp nacionalista -amb la remarcable victòria d’Ernest Maragall a Barcelona- i el PSC, que s’erigeix nítidament en la primera força constitucionalista i  ha consolidat, aquest 26-M, l’àrea metropolitana i el seu radi d’influència (Sabadell, Mollet, Granollers...) com un fortí encara més sòlid i inexpugnable. Les aclaparadores victòries del PSC a l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Sant Boi, Esplugues... no permeten cap mena de discussió.

Si les eleccions del 21-D del 2017 van deixar un Parlament polaritzat entre Junts x Catalunya i Ciutadans, les d’aquest 26-M han significat un canvi de parella en el lideratge dels blocs, que han passat a assumir ERC i PSC, com ja van apuntar les generals del passat 28-A. Seria bo, pel bé de la societat catalana, que s’acabés aquesta folla i estèril dinàmica guerracivilista que hem patit en els últims set anys i que, des de la lleialtat i el respecte als compromisos, ERC i PSC segellessin un pacte global de governabilitat en tots els municipis on sigui objectivament possible, començant per Barcelona, per enterrar la destral de guerra entre els dos blocs i fumar la pipa de la pau.

Ja sé que l’experiència dels tripartits (2003-10) va deixar un mal regust de boca al PSC, que es va considerar reiteradament traït per ERC, però els temps han canviat. Catalunya necessita encetar una nova pàgina de la història, lluny de la influència de l’“astronauta” de Waterloo i de la “cort dels miracles” de Quim Torra.   

Encara que molt menors, aquest 26-M també deixa dues “perles” que certifiquen la fi de l’independentisme màgic: ni Jordi Graupera ha estat escollit regidor a Barcelona ni Mireia Boya ha obtingut l’escó al Conselh Generau d’Aran.