Donada l'allau d'adhesions tardanes a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de les més diverses procedències, caldria preguntar-se si aquest partit, com la vella serp Kaa, amb pell groga, seductora i famolenca, no té poders hipnòtics sobre polítics ambiciosos o en cerca d'ocupació. Els últims moviments en tal sentit, Joan Josep Nuet i Elisenda Alemany, aterrats directament a la planta noble d'Esquerra, així semblen confirmar-ho. 

La màquina de destrucció massiva del procés que, com diu Maria Comín, s'ha portat per davant tot bitxo vivent en la política catalana, sembla haver-se gripat en arribar a ERC o, almenys, així es percep. També podria ser que, com en el joc de la consola, aquesta màquina no deixa de ser un robot i a més virtual, un automatisme, potser zombi. 

En qualsevol cas, la llista de noms que han entrat a ERC per la porta giratòria resulta sorprenent. Ernest Maragall, Toni Comín, Raül Romeva (i de pas, la seva companya Diana Riba)… són només la cirereta d'un enorme pastís de rica mel, al qual, com en la rondalla, 10.000 mosques van acudir. I, a diferència de les mosques, a hores d'ara caldria preguntar-se: on està el secret de tan fatal atracció? 

No hi ha dubte que hi haurà qui pogués haver descobert en si mateix algun tresor amagat d'identitat o tirada independentista i, en conseqüència, s'hagi vist impel·lit a engrossir les files d'ERC. Més estranyes seran, sens dubte, les vocacions promogudes, diguem, per la cerca de resposta d'esquerres als problemes que ens envaeixen. Està el món, en fi, tan líquid que permet estar aquí i allà, simultàniament i sense herniar-se? Potser sí, però sens dubte no pel que es diu, aparenta o pretexta. 

Per contra, tot fa pensar que l'imant d'Esquerra caldria buscar-lo precisament en el pastís. Un pastís, més aviat opac, difícil de dimensionar, del qual formen part diverses desenes d'alts càrrecs de la Generalitat, amb sous per sobre de 100.000 euros a l'any. No només consellers, assessors, directors i secretaris generals, sinó alguns caps de les 146 empreses, consorcis, instituts i fundacions, dependents de la Institució. De les més de 2.500 persones, amb un pressupost superior a 500 milions, que figuren en nòmina com a personal adscrit als consells comarcals de Catalunya, una bona mossegada correspon d'Esquerra. Més de la meitat dels 24.442 milions de pressupost de la Generalitat depenen del partit. Pere Aragonès, que es va afiliar a ERC als 16 anys, cobra ara més de 8.000 euros bruts al mes. Sumin a tot això, els més de 2.500 regidors amb què compta ERC en territori català, diputats d'aquí i d’allà, col·laboradors, proveïdors, amics directes i indirectes, etc. etc. etc. 

Vist el vist, i molt més que, com en els icebergs, no es veu ¿com no podem deduir que fitxatges a l'estil dels de Nuet i Alemany tenen moltíssim més que veure amb la cartera que amb el cor, com es diu a França? I fins i tot hi tenen tot que veure. Cosa que, des de la visió d'ERC, potser respon al seu expressat desig d'ampliar la base nacionalista que, a aquest pas, més sembla resultar cúspide. Cosa no exempta de riscos, sobretot quan arribi l’època de les rebaixes. Perquè un partit, en fi, no és una agència de col·locació.