Escric aquest article nou setmanes després de l’inici del confinament, quan comencem a veure horitzons per retornar a la normalitat, tot i que no serà la mateixa realitat social i econòmica que havíem conegut abans d'aquesta crisi de salut global sense precedents en la qual encara estem immersos. Durant aquest temps, ens han presentat la crisi de la Covid-19 com una guerra, i el virus com el gran enemic a batre, però hem après que el concepte de seguretat d’un país, sovint associat a paraules com defensa o exèrcit, s’associa també a fer bones polítiques de medi ambient per afrontar les catàstrofes naturals que assolen els nostres litorals; que la seguretat vol dir tenir una agència de salut pública de qualitat, davant la possibilitat més que probable de nous patògens que provoquin malalties infeccioses; que la seguretat col·lectiva significa disposar d’una xarxa sanitària i no precaritzar-ne els treballadors, dedicar recursos públics a pal·liar l’escassetat o que la ciutadania tingui equipaments i serveis socials per recórrer-hi quan els necessitem.
Igualment, la seguretat també voldrà dir pròximament que les empreses, conjuntament amb els agents socials, canviïn el seu ordenament i paradigma organitzatiu i siguin més flexibles en llurs horaris, per tal de garantir drets com la conciliació de la vida professional amb la personal i familiar.
Però el pitjor és que estaven advertits, tal com ens recorden alguns especialistes. Yayo Herrero, antropòloga, educadora social, enginyera agrícola i veu autoritzada en ecologia social, explica que des del 1972 ja es va advertir i alertar –amb l’informe Meadows–sobre els límits del creixement. Afirma que, d'aleshores ençà, hem disposat de l’avaluació dels ecosistemes del mil·lenni. I que, per tant, el problema rau en el sistema mateix que ens ha dut fins aquí: un model econòmic que impacta negativament en la biodiversitat, que és la millor protecció davant de les pandèmies. Per Herrero, el problema és la manera de fer d’aquest model pervers d’acumulació i creixement instaurat als nostres caps com l’única alternativa possible.
Cal canviar aquesta cultura i acabar amb aquesta religió que repercuteix finalment i tràgicament sobre els nostres cossos, tal com hem constatat. Així mateix, el professor i investigador en salut publica Joan Benach considera que les causes profundes de la pandèmia
rauen en la crisi ecosocial sistèmica de la humanitat: la urbanització desmesurada, la desforestació, el creixement massiu de la indústria agroalimentària o l’augment exponencial del turisme i, en particular, els viatges en avió.
Tots aquests factors de creixement il·limitat resulten incompatibles amb la vida mateixa i causen una pèrdua de la biodiversitat que trenca els equilibris dels ecosistemes, exposant-nos a riscos que no som capaços de mesurar fins que es manifesten dramàticament, com en la crisi de salut mundial que patim. Per Benach, no es tracta d’una crisi de canvi climàtic o pandèmica, sinó de les conseqüències d’un sistema polític i econòmic (el capitalisme) que ens emmalalteix i que, quan entra en crisi, ens fa emmalaltir més.
Tanmateix, podem confiar tots plegats que aquest sistema pugui canviar? Potser es poden anar assolint alguns canvis. Així, a tall d’exemple, crear de nou una Agencia de Salut Pública catalana com a ens interdepartamental i independent de la conselleria de
Salut, perquè com és sabut, i gràcies a una esmena de CiU i ERC, va ser extingida el 2014, o aconseguir que el Congrés aprovi, després de nou anys, el reglament de la llei general de salut pública, per tal que es pugui configurar la xarxa de vigilància de salut pública i que es dugui a terme la seva posada en marxa subsegüent, que ajudaria a unificar el mètode per mesurar dades (la unió i l’organització en les epidèmies és la primera mesura essencial per combatre-les).
En qualsevol cas, tal com havien advertit nombrosos professionals de la prevenció d’epidèmies, el nostre sistema de salut és fràgil, castigat per anys de retallades. Cal tenir en compte que no hem de pressuposar que quan arribi una segona onada del virus el sistema de salut publica ho podrà suportar. Cal adoptar prèviament les mesures preventives escaients i evitar de recaure en una errada cabdal d’aquesta primera onada: l’autocomplaença.
