Una pregunta habitual en tests de personalitat, jocs de grup o fins i tot en entrevistes que es fan a personatges de diversa índole és: quines tres coses t’enduries a una illa deserta? Moltes vegades la resposta que es dona seria difícil de portar a la pràctica, perquè si es tria un telèfon mòbil, un ordinador portàtil o qualsevol estri tecnològic, sigui una llanterna o un equip de música, necessita recarregar les bateries. I a les illes desertes no hi ha electricitat si no és que un dels tres objectes triats sigui un generador.

I en aquest confinament que fem en solitari, parella o família, sense poder trobar-nos amb els amics i la resta de família, els dos estris més importants crec que són la televisió, molt millor si és amb Netflix o la plataforma de la companyia telefònica, i el telèfon mòbil amb WhatsApp i videotrucades. El tercer probablement seria l’ordinador o la tablet. Estris que pengen d’un fil de fibra o d'una connectivitat que pot trencar-se en qualsevol moment. Tot i que a mesura que s’allargui el confinament, una prestatgeria plena de llibres pot acabar sent un dels elements més utilitzats. Segur que aquests temps de confinament generarà molta literatura de parelles que acaben separant-se en descobrir realment qui és l’altre, i d’amics o familiars barallats que es reconcilien per videotrucada.

Diuen els psicòlegs que moltes parelles decideixen separar-se durant unes vacances, i ara caldrà veure com afecten tants dies tancats. I potser una pregunta a fer en un test o joc quan acabi aquesta crisi serà: amb qui t’agradaria passar un mes tancat en un hipotètic nou confinament? També pel que fa als canvis de rutines serà interessant per als sociòlegs i psicòlegs veure els estudis que es faran de com ha afectat aquest confinament a les diferents tipologies de persones que l’han viscut soles o en companyia, o si al desembre hi haurà un nombre inhabitual de naixements.

Però, bromes a part, a mi que visc a Moià, amb els canvis d’hàbits i de disponibilitat de productes i serveis que s’han donat, i la incertesa sobre què passarà demà, aquest confinament em recorda situacions com el gener del 2003 quan jo era a Bagdad setmanes abans de l’inici de la guerra. Així, després d’uns dies que la gent acapara als supermercats i a les farmàcies i s’esgoten alguns productes, diumenge la gent es troba que al mercat setmanal que se celebra aquell dia només hi ha un terç de les parades habituals, i hi falta la més gran de fruita i verdura. Es comencen a fer cíviques cues a les portes de les botigues amb només dues persones a dins, i a les farmàcies no tenen alcohol i racionen el paracetamol. Correus ja no fa el repartiment normal, i s’esgoten les piles per a les llanternes i ràdios i també les espelmes. Tot i estar a les portes de la primavera, la gent es fa omplir el dipòsit de gasoil per a la calefacció i l’aigua calenta de la cuina i el bany. I es tornen a omplir els garatges amb llenya en un municipi on moltes cuines van amb electricitat, conscients que, si fallés la llum, es pot cuinar a la llar de foc. 

Passen els dies, i molts establiments essencials redueixen l’horari. I es treuen diners als caixers abans que s’imposin limitacions diàries. I hi ha gent que es desplaça a les grans superfícies de Vic o Manresa per si poden comprar una cassola, bateries noves per al mòbil o una coixinera, abans que vinguin més prohibicions i no es pugui sortir del municipi. I una sensació similar es té a totes les ciutats amb els carrers deserts i tot tancat, tret dels supermercats, com si estiguéssim en guerra esperant l’enemic. 

Un sentiment que a mi em recorda al Bagdad del gener de 2003, que un dia t’avisaven que ja hi havia limitacions per sortir de la ciutat, un altre et trobaves que a l’habitació de l’hotel t’havien posat tires de cinta adhesiva a les finestres per si hi havia detonacions, i un altre un restaurant tancava fins que passés tot. I malgrat que, des de la distància, com a periodista, eres un privilegiat que marxaries al cap d’uns dies, veies en els ulls de la gent la por per la incertesa d’un món que efectivament
es descomponia i l’angoixa per si hi hauria més o menys morts.

Tant de bo que aquí, quan passi tot, ens haguem amoïnat més per les dificultats del confinament i per quins objectes són realment essencials, que no per veure com el coronavirus s’emporta la vida de molta gent.