Els qui reclamem que els líders independentistes empresonats sigui al carrer, lliures, i que els qui són a l’estranger pugui tornar, però no estem d’acord en com s’ha conduït el procés i entendríem una consulta pactada sobre com hem de continuar vivint plegats, si és que ho hem de fer, en quin costat de la història estem? En el correcte? En l’equivocat? He encetat el 2019 amb aquest dilema. A veure si, després de donar-li tantes voltes a tot plegat, m’he situat en el costat de la història que no toca…
L’expressió ‘estar al costat correcte de la història’ ha fet fortuna en el nomenclàtor ‘processista’. No deixa de ser una mena de vell eufemisme, que el president Quim Torra no para de reiterar, i que indica que els altres estan en el bàndol equivocat. Com ara ‘eixamplar la base de l’independentisme’, per no dir directament que l’independentisme és insuficients; o ‘el món ens mira’, per indicar que hem de ser curosos en els gestos; o ‘l’equidistància’, per referir-se als de ‘ni DUI ni 155’ o simplement als qui dubten o els qui no es mullen. L’equidistància, lluny de la qualitat que se li atribuïa fins fa poc, ara és un insult. Abans sempre havia estat entesa com una virtut, sobretot en el periodisme. Equivalia a visibilitzar totes les parts d’un conflicte, a no situar-se al costat d’uns o d’altres, a mantenir-se neutral, en cap dels costats de la història. Però, de mica en mica, el seu ús i abús ha anat girant el significat fins a servir de crítica a qualsevol que se situï en els tons grisos de la història.
No crec que l’independentisme, per se, estigui en el cantó correcte de la història, ni els constitucionalistes (també anomenats unionistes) estiguin del cantó equivocat, però tampoc a l’inrevés. En tot cas, en el cantó correcte de la història estaran els qui no deixin de dialogar fins a trobar una solució que, en un exercici de cessions, acabi satisfent les parts. Al cantó correcte de la història hi ha un pacte que ens treu de l’atzucac. Un acord polític, sense plets. Com deia el refrany, “val més un mal acord, que un bon plet”. Segurament serà un pacte que els uns titllaran d’insuficient (els d’aquí) i els altres de desproporcionat (els d’allà). Un pacte que, ara amb els socialistes i les seves hipoteques, és difícil, però que abans, amb els conservadors i les seves venjances, era impossible.
El que no sé veure és un pacte amb el nou trident de la dreta espanyola (PP, CS i Vox). Si un pacte és cedir per arribar a un acord, no em semblen ells els millors actors per solucionar el problema –tampoc algun ‘dels nostres’. Com escrivia fa poc en aquest mateix espai: “Faria bé el bloc independentista de rumiar-se dos cops si deixa caure Pedro Sánchez i s’aventura a quedar a expenses d’una Espanya a la deriva de Vox”.
Amb tots els meus dubtes ‘processistes’, en algun cas, equidistants, si alguna cosa tinc clara, és que Vox és al cantó equivocat de la història, i que amb la seva desbocada expansió anem pel camí de prendre mal.
