És de Perogrullo que el leitmotiv del capitalisme és el benefici privat, adquirit en condicions de competència, en teoria lliure, però freqüentment minimitzada per grans grups oligopòlics que es reparteixen el pastís.
Dins el sector financer, la història de la Banca a Espanya al llarg dels segles XX i XXI és un clar exemple d'aquesta deriva oligopòlica que ha suposat que actualment els 5 bancs més grans controlen el 70% dels actius, la qual cosa representa un nivell de concentració bancària que, de mitjana, duplica la que existeix a les principals economies europees y que des de 2007 ha reduït el nombre de bancs, de 60 a 12 per les fusions.
Entre 1872 i 1929 es van crear sis bancs anomenats oficials, que eren de capital privat però regulats i controlats per l'Estat. Van néixer per atendre determinades parcel·les del mercat de crèdit, i van comptar amb l'oposició d'una banca privada àvida d'ocupar tot el mercat. Va ser el 1962 quan el desenvolupisme franquista va nacionalitzar aquestes entitats, que es van unir al Banc Exterior d'Espanya i la Caixa Postal d'Estalvis, consolidant una Banca pública al servei del Règim.
Hauria estat lògic que el PSOE, quan va poder, hagués reconvertit la banca pública de la Dictadura en una autèntica banca pública amb control democràtic i al servei de l'economia, del crèdit a empreses i famílies i de suport a l'Estat de dret, però no va ser així . El 1991 es crea la Corporació Bancària d'Espanya com a banc matriu d'Argentaria, amb el que queda dels bancs industrials, la Caixa Postal d'Estalvis i el Banc Exterior. El 1993 el PSOE comença la privatització d'Argentaria, que té diverses fases i és culminada el 1998 pel PP.
L'altre pilar de l'economia social a Espanya el van constituir les caixes d'estalvis, que tant van fer per aixecar el desenvolupament endogen en els diversos territoris arribant a cobrir més de la meitat del mercat de crèdit. Durant anys van patir la cobdícia bancària i l'oportunisme polític. Ja el 1977 la reforma de Fuentes Quintana, ministre d'UCD, va apropar el seu funcionament al de la banca privada, sotmetent-les a la competència en el mercat intern. El desprestigi de les caixes es va agreujar amb la seva absorció política per partits desaprensius que van desplegar a través d'elles un obscè clientelisme, fins i tot saqueig, en comptes d'un control i vigilància prudents en nom d'una economia sòlida.
No era estrany que, arribada la crisi hipotecària, els grans bancs, units al neoliberalisme efectiu en les institucions, pactessin la reconversió i la definitiva bancarització de les caixes – ara amb problemes de crèdit, liquiditat i en gran part de solvència – o la seva absorció pels grans grups bancaris. Unes caixes rescatades que van ser afectades igual que la banca privada, tot cal dir-ho, però en el cas de les caixes es va associar el seu finançament a la seva reconversió en bancs. La seva mort era anunciada. La compra de diverses caixes per la banca privada a preu de saldo i la bancarització definitiva de les restants va ser estipulada per la troica per a Espanya i planificada per PSOE i PP mitjançant la consensuada Llei de Caixes d'Estalvi i Fundacions bancàries de 2013.
Actualment l'Estat és propietari de la major part de Bankia i del "Banc dolent", la SAREB, que serveix per rentar els actius tòxics de les institucions afectades a costa de l'erari públic. La reconversió de Bankia, rescatada amb 22.400 milions, en una autèntica banca pública, ètica i amb control democràtic i social és una clamorosa demanda de la ciutadania més conscient. Un cop més la pilota està a la teulada del nostre Govern i els nostres representants, que hauran de decidir si els ciutadans mereixen una banca sòlida, pública i social o prefereixen augmentar el negoci de l'oligopoli bancari privatitzant l'entitat. Hauran de triar entre reflotar Bankia, convertint-la en una banca de dipòsits, capaç d'exercir la intermediació, la tradicional funció bancària de canalitzar l'estalvi social i recursos de l'Estat cap a projectes de desenvolupament econòmic social i sostenible, o bé posar els seus actius en mans del capital usurer, opac, depredador i especulatiu.
L'elecció hauria de ser senzilla per a un bon Govern. Les finances haurien d'estar regulades, amb control democràtic i constituir un bé públic de primera necessitat en una societat mercantilitzada. Unes finances que irriguessin una economia al servei del benestar de les persones. No esperem una altra cosa dels nostres representants. Fer el contrari seria posar-nos de nou sota les potes dels cavalls.
