Tarragona i Catalunya teníem una oportunitat d’or per demostrar la nostra capacitat d’empatitzar amb la humanitat i d’organitzar grans esdeveniments de dimensió internacional. La celebració dels XVIII Jocs del Mediterrani, aconseguida gràcies a la tenacitat de l’alcalde Fèlix Ballesteros, tenia un enorme potencial i, si s’haguessin pogut preparar amb normalitat, una càrrega simbòlica de gran intensitat i projecció.
La Mediterrània, bressol de la civilització i cruïlla de cultures, viu, des de fa segles, en permanent conflicte. Assistim avui al drama dels migrants i de la terrible frontera d’aigua que s’ha empassat milers de vides. La guerra de Síria, el polvorí de Palestina i el caos de Líbia han provocat matances esgarrifoses i milions de refugiats. L’islam i el cristianisme han fet de cada riba un món a part que són molt difícils d’interpenetrar, amb el cas l’illa dividida de Xipre com a paradigma d’aquest dolorós divorci.
La pacificació i la coordinació dels països del nord i del sud de la Mediterrània podria convertir aquest mar interior en una zona de gran prosperitat i d’intensa activitat comercial i cultural, com va ser en el passat. L’Egipte dels faraons, la Grècia dels grans filòsofs, l’Israel del temple de Salomó, la Roma capital del món, la sofisticació de l’imperi de la Porta Sublim, la Venècia pont d’Orient, l’expansió de la Corona d’Aragó… són èpoques brillants que avui s’han extingit i que han transmutat aquesta zona en marginal en la geopolítica i la geoeconomia global.
Per això, la celebració d’una competició esportiva a Tarragona, amb la participació de més de 4.000 atletes de 23 països, podia esdevenir el mirall de la Mediterrània que volem: un espai comú que acull cultures antiquíssimes i que hem de transformar en un mar de germanor, fraternitat, solidaritat i progrés en harmonia. Aquest era el sentit profund dels XVIII Jocs del Mediterrani, que els catalans no hem estat capaços de copsar ni de desenvolupar.
El cainisme tan nostrat ha esguerrat aquest esdeveniment i l’ha devaluat. Els enemics polítics de Fèlix Ballesteros, amb la mirada fixada en les eleccions municipals de l’any vinent, han posat tots els pals que han pogut a les rodes de l’organització per evitar que s’apuntés un èxit. El procés sobiranista també ha contaminat aquesta festa de l’esport, com hem pogut veure amb el xou protagonitzat pel president de la Generalitat, Quim Torra, amb el rei Felip VI a compte de la cerimònia d’inauguració.
Com va passar amb els Jocs Olímpics del 1992, els independentistes han intentat convertir aquesta trobada internacional d’esportistes en una caixa de ressonància de les seves reivindicacions polítiques. L’alcalde Fèlix Ballesteros ha estat incapaç de convèncer la societat tarragonina i catalana de la importància estratègica dels XVIII Jocs del Mediterrani en la noble fita de promoure el diàleg, la comprensió i la pau entre els pobles de la conca.
Tot plegat és molt penós. Les baralles domèstiques han manipulat i ofegat un esdeveniment internacional que havia de ser magnífic i que ha acabat sent un tràmit carregós obligat pel calendari. Les pors de l’alcalde Fèlix Ballesteros a l’onada groga i l’obnubilació dels independentistes, que no saben destriar el gra de la palla, han donat una patètica imatge de Tarragona i de Catalunya. Som el que no hi ha.
