És veritablement pacifista el moviment independentista català? Sí i no. Un 99,99% de la gent que ha protagonitzat les massives mobilitzacions sobiranistes d’ençà de l’any 2012 és obvi que són persones amb bon cor i que estan mogudes per ideals i sentiments que consideren honrats i no-violents.

Però no tothom és igual ni sempre ha estat així. Hi ha una petita part de l’independentisme que, des del complot de Prats de Molló (1926), ha flirtejat i ha caigut en la violència. Els moviments nacionalistes europeus que, a partir dels anys 60 del segle passat, van practicar la lluita armada -a Irlanda del Nord, al País Basc, a Còrsega, a Bretanya...- també van tenir la seva expressió a Catalunya, en especial amb l’organització Terra Lliure (1978-91). I s’ha donat el cas de molts independentistes catalans que, des dels anys 70, van col·laborar i participar en atemptats dels escamots d’ETA.

El grup més mortífer -i, a la vegada, misteriós- de l’independentisme violent és l’anomenat Exèrcit Popular Català (EPOCA), que va actuar durant la convulsa transició postfranquista. A aquesta organització terrorista se li van atribuir els assassinats de l’empresari Josep Maria Bultó (1977) i de l’exalcalde de Barcelona, Joaquín Viola Sauret (1978), amb el sistema d’un petit artefacte explosiu enganxat al pit de les víctimes, que mai havia estat utilitzat abans i que mai més no va ser utilitzat després.

Encara que l’autoria material d’aquests assassinats va quedar policialment tancada amb la detenció i condemna dels principals membres d’EPOCA (Antoní Massaguer, Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Xavier Barberà, Josep Lluís Pérez, Ferran Jabardo, Lluís Montserrat...), mai ha quedat acreditat qui hi havia, realment, al darrere d’aquest grup terrorista.

L’industrial Jaume Martínez Vendrell, el professor Josep Maria Batista i Roca, el pintor Manuel Viusà i el suís Erns Jakob Spoerri van ser assenyalats com a cervells d’aquesta estructura militar, però no tenien prou pes específic per planificar i dur a terme unes operacions d’extermini d’aquesta sofisticació i envergadura.

Els assassinats de Josep Maria Bultó, que aleshores era el president de la química Cros SA, i de Joaquín Viola Sauret, que desenvolupava grans projectes de regadiu a les comarques de Lleida, no van ser a l’atzar. En l’elecció dels dos objectius d’EPOCA hi havia una evident intel·ligència estratègica superior que mai no ha estat identificada. Els importantíssims interessos econòmics i empresarials que representaven aquestes dues víctimes –que entraven en col·lisió amb altres grans interessos financers i polítics de Catalunya- és una pista evident que mai no ha estat consumada.

L’independentisme violent també té la seva X en el seu organigrama de comandament, encara que Carles Puigdemont no ho vulgui admetre. Per cert, l’expresident de la Generalitat ja va protagonitzar una espantà l’any 1992 –residint una llarga temporada a l’estranger-, quan el jutge Baltasar Garzón, en vigílies dels Jocs Olímpics, va desfermar una àmplia ràtzia contra suposats membres de Terra Lliure. Carles Puigdemont, encara que era militant de CDC, formava part aleshores dels cercles independentistes radicals de Girona i va optar per desaparèixer uns quants mesos del radar judicial i policial per por a veure’s involucrat.

D’Antoní Massaguer, un dels detinguts per l’assassinat de Josep Maria Bultó, és l’eslògan “Anar-hi, anar-hi i anar-hi!” per definir la praxi de l’independentisme violent. Aquesta consigna va ser assumida també pels militants de Terra Lliure i pels seus cercles d’influència política, que s’han mantingut actius fins avui. Ara, hi ha CDR’s que han caigut sota l’atracció fatal de l’“Anar-hi, anar-hi i anar-hi!”.

Anar a on? Indefectiblement, a la presó.