El meu cervell els havia arraconat per una qüestió d’higiene mental, però dimarts passat les seves cares lletges van tornar a aparèixer a la televisió a l’hora de dinar i la indigestió que em va provocar retrocedir fins a l’aznarisme encara em dura. Van comparèixer davant del jutge en qualitat de testimonis del cas Gürtel i van confirmar amb els seus “no em consta” i “no recordo” que tots els dirigents populars tenen greus problemes de memòria quan toca parlar de presumpta corrupció. Un per un van negar-ho tot, fins i tot que fos dimarts 20 de juny, i ni tan sols els crits de “xoriços” que algun agosarat els va etzibar des del carrer van aconseguir esvair el posat xulesc que gastaven.
Malgrat que cadascú ha seguit trajectòries lucratives diferents, el càrtel exministerial format per Javier Arenas, Rodrigo Rato, Francisco Álvarez-Cascos, Ángel Acebes i Jaime Mayor Oreja va actuar com una pinya durant tota l’estona que va durar la pantomima. Al senyoret andalús li havia perdut el rastre des de la nit que el vaig veure bastant perjudicat ballar sevillanes en una selecta caseta de la Fira d’Abril. A Rodrigo Rato no tinc més remei que suportar-lo estoicament com passa amb les hemorroides per culpa de les seves malifetes amb Caja Madrid i Bankia. Tanmateix, el curtcircuit mental de debò me’l van provocar les aparicions del tercet de la mort integrat per Acebes, Mayor Oreja i Álvarez-Cascos.
Va ser veure Acebes-hasidoETA i exigir la independència de Catalunya a crits per a astorament dels companys de taula. El meu cervell em va traslladar a dos moments inoblidables per diferents raons amb ell com a protagonista. El primer va ser la seva miserable actuació com a portaveu del govern Aznar insistint que els autors dels terribles atemptats de Madrid havien estat els etarres. Fins i tot després de la confirmació dels serveis secrets israelians que havia estat obra d’integristes islàmics, Acebes seguia negant la relació de la carnisseria amb el pacte de les Açores de Bush, Blair i Ansar. El segon moment va ser el memorable episodi del Polònia en què es desfeien d’Angelito penjant-lo com si fos un pernil.
De l’ultracatòlic Mayor Oreja no puc recordar res agradable. Ni tan sols quan vaig veure a Bilbao una pintada que deia “a mayor oreja, menor cerebro” vaig ser capaç de somriure perquè resulta que era el ministre de l’Interior i, igual que Acebes, tothom era etarra fins que no es demostrava el contrari. L’última notícia que vaig tenir del nebot del ministre centrista Marcelino Oreja que deia que l’avortament “era cosa de bolxevics” i que juntament amb l’eutanàsia “formava part de les velles receptes dels totalitarismes que han assolat Europa”, era que havia deixat el PP perquè no l’havien fet ministre i que se’l rifava l’extrema dreta pel seu gran tarannà demòcrata.
I què dir d’Álvarez-Cascos!, que cada dia està més lleig si és que això és humanament possible. Sovintejo el Principat d’Astúries i he tingut la mala sort de coincidir amb ell algun cop a Gijón durant la Setmana Gran, on patricis i plebeus es barregen per una estona a ritme de tapa i sidra com si la igualtat d’oportunitats existís de debò. Veient-lo de més a prop amb la clarividència que només dona l’alcohol, una no deixa de preguntar-se què deu tenir aquest home amagat perquè vagi col·leccionant dones curtes de vista i fills d’aquesta manera.
Fa uns mesos, La Voz de Galicia recordava que unes tres quartes parts dels membres dels gabinets de José María Aznar tenen problemes amb la justícia i apareixen en diversos sumaris com els papers de Bárcenas, l’operació Lezo, l’afer Gürtel o el cas Nóos. A banda dels esmentats anteriorment, la reaparició dels quals aquesta passada setmana tant m’ha trasbalsat, el diari gallec recordava altres il·lustres noms de la banda dels Dalton com Jaume Matas, Eduardo Zaplana, Federico Trillo, Pilar del Castillo, Miguel Arias Cañete, Ana Palacio i Cristóbal Montoro. ¿Què hauria estat d’aquesta Espanya en blanc i negre sense tots ells? Segur que encara estaríem pitjor.
