Els bons negocis

El feixisme li va venir de primera a les grans empreses. Per la mateixa raó, la borsa nord-americana està superant aquests dies els seus màxims històrics.

A pesar que destacats membres del nacionalsocialisme, com Joseph Goebbels i Otto Strasser, deien odiar el capitalisme, potser creient-se la seva pròpia pantalla, que ho associava als jueus (una altra analogia amb Donald Trump), la veritat és que per a les grans marques del capitalisme, els anys 40 van ser una època daurada. Per exemple, el Chase Bank, que ara coneixem com a J.P. Morgan Chase, va col·laborar en el finançament d’operacions nazis, inclosa la congelació de comptes als jueus residents en la França ocupada. Ford, condecorat amb la Gran Creu de l’Àguila Alemanya, va aportar un de cada tres camions utilitzats per l’exèrcit d’Hitler. Bertelsmann AG va publicar propaganda nazi, inclosos títols sobre l’esterilització i l’eutanàsia. La filial alemanya de Kodak va fabricar gallets, detonadors, etc., amb mà d’obra esclava. Allianz va col·laborar en l’espoli als jueus reclosos en camps de concentració. Bayer va ser la proveïdora del gas que es va utilitzar en les càmeres d’extermini. Nestlé va col·laborar en la creació del partit nazi a Suïssa i, a canvi, es va instituir en proveïdor exclusiu de l’exèrcit alemany. I així successivament: Volkswagen, Opel, Porsche, Thyssen, BASF, BMW, Daimler, Deutsche Bank, Friedrich-Krupp, Hoechst, Dresdner Bank…

Quelcom semblant va passar a Itàlia. També el règim de Mussolini va exhibir una retòrica teatralment anticapitalista, cosa que no li va impedir proclamar que “el benefici és privat i individual i la pèrdua, pública i social”. Ja en el 1925, J.P. Morgan va prestar a la Itàlia feixista 50 milions de dòlars, que aviat es van multiplicar per vuit. Els caps de l’Associació de la Banca, que havien pagat vint milions per finançar la Marxa sobre Roma, i els líders de la Federació d’Indústria i la Federació d’Agricultura van decidir que “l’única solució possible era un govern de Mussolini”. No és gens d’estrany doncs que els governs feixistes encoratgessin l’ambició del benefici privat i oferissin grans concessions als capitalistes.

El franquisme, que exhibia camisa blava proletària, va finançar el cop del 36 amb els diners del banquer i contrabandista Juan March, l’home més ric i influent de l’Espanya del 36 que, a canvi, va obtenir sucosos negocis al llarg de tota la dictadura. En aquest sentit, bancs, asseguradores, empreses energètiques, metal·lúrgia, indústries agràries… van saber aprofitar-se dels avantatges que els oferia el règim i amb això van multiplicar estratosfèricament els seus beneficis. Perquè darrere de la retòrica del bé comú i de l’aparent dirigisme econòmic dels feixismes, allò que de debò funcionava era la prohibició dels sindicats, els regulats salaris de misèria, el tràfic d’influències, la inexistència d’impostos directes… i les mil i una misèries pròpies de les dictadures, que tan bons resultats solen tenir en els negocis. Si a això se li afegeixen polítiques dirigides a promoure el lliure predomini dels grans interessos i alguns incentius propis de les dictadures, com les obres públiques, el desenvolupament armamentístic i fins i tot alguna guerra, doncs millor que millor.

Igual que als seus antecessors de fa gairebé 80 anys, les promeses de Donald Trump durant la seva campanya electoral van agradar a Wall Street i a tot allò que representa. I ara comencen a materialitzar-se. Per a això, s’ha envoltat del més granat dels negocis, començant amb Goldman Sachs, la qual cosa ens apunta que la desregulació de sectors clau com la banca està al caure. Més exèrcit i armes (54.000 milions de dòlars), més petroli i oleoductes, més obres públiques (un bilió de dòlars), rebaixes fiscals… Més desregulació, més explotació, més negoci, en definitiva. No és estrany, doncs, que els parquets es disparin, que Wall Street i el Dow Jones d’Industrials cantin victòria.

Per què, en definitiva, Wall Street es posa en màxims històrics gràcies a Donald Trump? Perquè Donald Trump afavoreix a Wall Street i als rics que el controlen. La resta -la farfolla xenòfoba, els embolics dels serveis secrets, les patètiques imatges del líder, les disquisicions politològiques…- només són la gota d’aigua propagandística en l’Atlàntic dels grans interessos, la necessària pantalla per a l’entreteniment del personal. Perquè, en realitat, per al capitalisme les condicions mai són crítiques i en això radica una de les claus de la seva fortalesa.

(Visited 30 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari