La Unió Europea (UE) té una finalitat i un destí: la vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE) com a actor geoeconòmic i geopolític de primer ordre en el món global del segle XXI. Davant de realitats consolidades com la Xina (1.400 milions d’habitants), l’Índia (1.350 milions) o els Estats Units d’Amèrica (330 milions), els països europeus només tenim un futur possible i racional: la plena integració dels 500 milions d’habitants que formem part dels 28 Estats de la UE, amb l’horitzó posat en la progressiva incorporació dels països dels Balcans que encara no en formen part (Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Albània, Montenegro i Kosovo) i, més endavant, d’Ucraïna, Macedònia, Moldàvia, Noruega, Andorra...

El Vell Continent, carregat d’història i de conflictes catastròfics i sagnants, no pot perdre de vista ni difuminar el projecte dels pares fundadors de la primigènia Comunitat Europea (Jean Monnet, Robert Schuman, Alcide de Gaspari...). A les actuals generacions d’europeus ens toca aprofundir, eixamplar i culminar aquest bell somni sorgit de les cendres de la terrorífica II Guerra Mundial.

Construir l’edifici de la UE i dels futurs EUE és una tasca colossal, lenta i laboriosa. Bona prova és que els fonaments es van posar fa més de 70 anys i la casa encara està a mig fer. Entre d’altres anomalies democràtiques, els eurodiputats que escollirem el pròxim dia 26 encara no tenen la potestat de triar el president de la Comissió Europea, el govern de la UE.

Estem en camí d’aconseguir l’objectiu de compactar un nou actor global i, en paral·lel, assistim a la resurrecció d’antigues nacions medievals que van quedar engolides pels Estats moderns i que reclamen el seu dret a la independència. El cas més notori és, actualment, Catalunya –com fa uns anys ho va ser Euskadi– i al carro també s’hi apunten Còrsega, Sardenya, l’Alt Adige, el Vèneto...

Ho sento molt pels independentistes, però la inèrcia de la reivindicació nacionalista, una herència del segle XIX, els ha portat a un cul-de-sac. Europa no avançarà amb la desintegració dels Estats membres. Al contrari, això provocaria la seva autodestrucció i la seva decadència, com vam poder constatar a l’ex-Iugoslàvia i podem veure avui al Regne Unit del Brexit, amb Escòcia i Gal·les sumant-se al caos causat pel referèndum convocat per David Cameron.

Els independentistes no entenen i no volen acceptar que els Estats membres de la UE són els maons imprescindibles amb els quals fem la titànica obra de bastir un espai de llibertats, tolerància i progrés econòmic en aquest món delmat per la misèria i les injustícies. Els Estats europeus del segle XXI no són els del segle XIX, que van acabar xocant en una cadena de tràgics conflictes bèl·lics. Avui són estructures sòlides i fredes, amb moltes competències transferides a les institucions europees, que garanteixen l’ensamblatge i sintetització d’aquest puzle multilingüe i multicultural que és Europa.

La política no és un joc d’emocions. Administrar i gestionar el bé comú requereix molta intel·ligència, racionalitat i ponderació. Interpretar les eleccions d’aquest 26-M en clau nacionalista quan el que estem fent és la construcció dels Estats Units d’Europa és un error conceptual i estratègic molt gruixut. Els arbres no ens deixen veure el bosc.