Els 90.000 fills del comte d’Urgell

Un fantasma recorre la història de Catalunya des de fa 600 anys: el de Jaume II d’Urgell, el candidat perdedor en el Compromís de Casp i que després es va revoltar contra l’elecció del castellà Fernando de Trastámara (Ferran d’Antequera) com a nou rei de la Corona d’Aragó i Catalunya. Aquest episodi, encara que no li donem la rellevància que té, és, en realitat, a l’origen del contenciós Catalunya/Espanya i de tot allò que hem viscut i vivim.

 

Jaume II d’Urgell era cunyat del rei Martí l’Humà, que va morir a l’any 1410 sense descendència. Aleshores es va obrir un llarg procés per escollir el successor, marcat pels conflictes entre els urgellistes (l’alta noblesa catalana i aragonesa) i els antiurgellistes (les autoritats civils de l’Aragó i Barcelona i l’Església) que es va cloure amb el Compromís de Casp, el 28 de juny de 1412. Dels nou compromissaris (tres per cada regne de la Confederació catalanoaragonesa), sis es van decantar per Fernando de Trastámara i només dos per Jaume II d’Urgell.

 

Però els perdedors no van acceptar aquest veredicte i, poc després, Jaume II d’Urgell es va aixecar en armes contra el nou rei. Esperava el suport militar d’Anglaterra, que no va arribar, i, finalment fou capturat al Castell Formós de Balaguer, desposseït de tots els seus títols nobiliaris i dominis i condemnat a cadena perpètua. Conegut des d’aleshores com a Jaume II el Dissortat, va passar 20 anys reclòs en diversos castells, fins que va morir al de Xàtiva, ciutat on està enterrat.

 

Des de 1412 i amb l’elecció de Fernando de Trastámara (Ferran d’Antequera), la història de Catalunya ha estat irreversiblement lligada -per bé i per mal- a la de Castella. La unió matrimonial de Ferran el Catòlic (nét de Fernando de Trastámara) amb Isabel de Castella ens porta directament a la dinastia dels Àustries, dels Borbons… i fins avui. Amb puntuals episodis de revolta (1462, 1640, 1700 i 1934), que sempre han estat reprimits per la força de les armes. Però en el substrat històric de la “causa catalana” hi roman la figura de Jaume II el Dissortat, el cunyat de Martí l’Humà que no va poder ser rei. Durant la Renaixença, la seva figura va ser reivindicada i enaltida en obres de teatre per autors de gran popularitat, com Àngel Guimerà i Serafí Pitarra.

 

Què hauria passat si, en comptes de Fernando de Trastámara, nascut a Medina del Campo, la dinastia catalanoaragonesa hagués continuat amb Jaume II d’Urgell, nascut a Balaguer? Aquesta pregunta sense resposta és a l’origen de la frustració permanent que marca la història de Catalunya i, per extensió, dels Països Catalans dels últims 600 anys. No deixa de ser curiós que la data triada per fer el Concert per la Llibertat del Camp Nou hagi estat el 29 de juny de 2013, 601 anys i un dia després de la proclamació a Casp de Fernando de Trastámara com a rei d’Aragó, de Catalunya i de tots els territoris associats (País Valencià, les Balears, Sardenya i Sicília). Com la rebel·lió de Jaume II d’Urgell, el Concert per la Llibertat, llegit en clau explícitament independentista, implica, “de facto”, el trencament històric amb el Compromís de Casp i amb tot allò que va comportar ulteriorment, fins arribar als nostres dies.

 

Les 90.000 ànimes que van assistir aquest 29 de juny de 2013 al concert del Camp Nou són els hereus de l’urgellisme irredempt que perviu en l’esperit català al llarg dels segles. En la història de Portugal hi ha la llegenda del rei Sebastià, mort al Marroc però de qui es deia que un dia havia de tornar per alliberar la pàtria del domini castellà. De manera, semblant, a Catalunya tenim el nostre Jaume II el Dissortat -“o rei o res”- que alimenta el somni sobiranista de l’imperi medieval perdut.

(Visited 39 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari