Elogi a una federalista clarivident

La noticia de la mort de Dolors Renau i Manent ens va arribar acabant l’estiu, després de una lluita aferrissada, llarga i valenta contra la malaltia, sense perdre el somriure que sempre ens havia regalat. Va ser una  gran dona, feminista, federalista, psicòloga, pedagoga i escriptora. La seva mirada sobre la política era internacionalista i federal, sabia que no podíem resoldre els problemes de les desigualtats de classe, de gènere i la complexitat de compartir la diversitat, sense aliances polítiques compartides, i crec que ha estat poc valorat, dins de Catalunya, que una catalana, espanyola, i ciutadana del món fos presidenta de la Internacional Socialista de Dones.

Veient el clima de crispació que estan atiant aquests dies les forces nacionalistes, de mirada curta, a una i altra banda de l’espectre polític, radicalitzant els missatges, dient notícies falses, o provocant l’odi en comptes de la reflexió serena, em preguntava què hauria pensat o dit ella en uns moments on sembla impossible la convivència entre els que sempre havíem estat germans.

Llegia, aquells dies, un assaig sobre “La policia i el estat de dret” escrit per Rafael Sánchez Ferlosio, reflexionant sobre la dificultat de fer servir la violència  i l’excusa de la seguretat per resoldre conflictes polítics. La meva sorpresa va ser trobar que l’autor, allunyat políticament,  dedicava un homenatge a l’article signat per Dolors Renau, sota el títol “Explota y confunde, que algo queda” al diari El País, el 12 d’abril de1984. Un article que us convido a llegir sense prejudicis, com si fos escrit per la situació actual del nostre país, mostrant que una reflexió clarivident pot romandre actual malgrat els 25 anys de distància envers el dia en que va ser publicat:

“El famós tema de la ‘seguretat ciutadana’ és terreny fàcil de tot tipus de manipulacions i demagògies. Existeix una clara explotació d’una situació de malestar real, que es crea al carrer, s’amplia de forma sensacionalista i indiscriminada en els mitjans de comunicació i s’utilitza en el Congrés per furgar en una ferida oberta en el teixit democràtic del país i s’empeny literalment el govern a la presa de mesures repressives, davant del somriure irònic dels que s’apunten  al “jo ja ho deia…”. Dic explotar. Amb això em refereixo a la utilització desconsiderada, en benefici propi i, per tant, fraudulenta, d’una situació real i autèntica, de fragilitat, de necessitat o malestar col·lectiu. Aquesta  situació i les seves causes profundes existeixen. Però existeixen també importants interessos de la dreta ultramuntana en assolir dos objectius, situats a diferents nivells de profunditat en la vida social del país. Un sorgeix vinculat a les veus més cridaneres del conservadorisme devot perennement escandalitzat. Aquestes veus estan difonent el seu missatge  a base de llençar-ho tot a un mateix sac: “Confon, que alguna cosa queda….”. Ataquen, sistemàticament i encobertament, tot allò que en la trama de la vida quotidiana, i en la seva traducció legislativa, ha vingut a representar alliberament de costums i reconeixement de drets i llibertats individuals, tot amb la finalitat de que els costums, les llibertats i les formes de pensar tornin a la pleta del que mai havien d’haver sortit. El segon objectiu –més evident i coherent en les seves formes de expressió- és el d’atacar frontalment al primer govern honest i progressista que ha tingut el país. El que està intentant- amb enormes dificultats- ajustar la legislació a les necessitats socials globals i governar de forma útil al conjunt de ciutadans (….) Fomentar la por al futur vaticinant catàstrofes quan apareixen situacions conflictives i explotar amb això  la natural i humana inseguretat constitueix una manera molt antiga de fomentar la dependència, incitar a una immobilitat pròxima a la paràlisis, i a delegar, per tant, les llibertats més intransferibles al mateix malastruc que vaticina la desgracia. Difondre la idea que les accions són el resultat exclusiu de ‘la voluntat’ i que aquesta depèn de la bondat o maldat innata dels individus permet situar-se en el paper de jutge, fer de les conductes qüestions morals i deixar a les fosques la càrrega de responsabilitat social i col·lectiva que les ha fet possibles. Dipositant la culpa en els individus particulars no hi ha perquè canviar les condicions socials que les han sostingut. Si les conductes són el resultat de la ‘voluntat’, bona o dolenta, exclusivament individual, la única sortida viable és la del càstig i la repressió dels dolents “.

Sánchez Ferlosio es preguntava com era possible que des del PSOE no fessin cas a una jurista tan gran i tan profunda, ignorant que era una psicòloga i una gran política qui reflexionava sobre la explotació  insana dels conflictes que desenvolupen els que pensen que com pitjor vagi pel país potser els pot anar millor per a ells.  Per sort, la Dolors ens ha deixat la seva paraula perquè hi reflexionem els federalistes, que sí que volem realment resoldre conflictes.

 

(Visited 67 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari