Mentre a Catalunya alguns, cada cop més, clamem al cel per unes eleccions anticipades, a Madrid s’hi aboquen de manera innecessària. Quan Carles Puigdemont va ‘abdicar’ en Quim Torra i aquest assumia el seu rol vicarial, l’editor blanenc deia que el seu “únic mandat” era la república catalana. Un any i dos mesos després, com diria Joan Tardà, “el més calent és a l’aigüera”. Desenganyem-nos, com va dir Sabino Fernández Campo en altres circumstàncies, l’anhelada república catalana “ni està, ni se l’espera”. Llavors, si no avancem cap al mandat únic, què hem de fer? Com sortim d’aquesta inacció? Quan el tàndem Puigdemont/Torra va enviar les seves ‘millors soldades’ a les guerres electorals -Elsa Artadi a Barcelona i Laura Borràs a Madrid- o Oriol Junqueras va fer el mateix amb Ernest Maragall, ja quedava clar que governar la Generalitat no era una prioritat única, que la cosa va de guanyar eleccions, o d’intentar-ho.

La provisionalitat en què s’ha instal·lat el govern de Torra exaspera a propis i estranys. Per això, quan el president interí diu que després de la sentència del procés vol un referèndum en lloc d’eleccions, s’entén prou i bé la desesperació republicana. Un altre referèndum? A canvi de quants referèndums et donen una república? Tornem a Josep Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. Una màxima de la qual la nova política hauria de prendre bona nota. Torra, i els qui fan anar els fils del titella, està fent el ridícul, no cal ser Tarradellas per veure-ho. Així, la convocatòria electoral -facultat que només pot fer el president, certament- clama al cel. Això, sense remenar entre les escombraries del Govern independentista, que fan pudor. El pacte a la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i el PSC fa d’estocada final a un pacte que ja venia tort abans de néixer. Només cal veure com volen els ganivets entre JxCat i ERC als pobles per intuir la magnitud de la tragèdia.

I mentre aquí no volem sentir a parlar d’unes eleccions que s’intueixen necessàries, a Madrid no es parla d’altra cosa. Lluny queden els crits dels simpatitzants socialistes a Ferraz la nit electoral: “Amb Rivera no!”, i “sí, podem!”. L’estranya parella, Pedro i Pablo, no s’entenen, o això ens fan creure. De moment, juguen a estrebar la corda, i aquesta ja presenta símptomes de trencament. Temptar la sort massa sovint té els seus riscos; una nova cita electoral espanyola pot portar a una victòria aritmètica de les dretes -cada cop més extremes totes elles. Pedro i Pablo veuran si se la juguen o no. Després de la moció de censura i a escassos dies de les eleccions que van guanyar els socialistes, repetir-les no sembla l’opció més encertada.

Sigui com vulgui, la convocatòria d’unes i altres eleccions està només en mans de Torra i Sánchez, respectivament.