Al final, això de les eleccions acaba sent una qüestió d'expectatives. Per això, l'endemà de la contesa molta gent diu que ha guanyat quan els resultats poden apuntar en una altra direcció. Les darreres eleccions del 28-A les va guanyar Pedro Sánchez (PSOE) a Espanya i Oriol Junqueras (ERC) a Catalunya. La resta de victòries poden ser relatives. També és cert que genera pocs dubtes la derrota de Pablo Caso (PP), ja que la desfeta va ser especular es miri des d'on es miri i es maquilli com es maquilli.

A partir d'aquí tot és més o menys relatiu. És cert que Albert Rivera (Ciutadans) ha fet una puja espectacular, però les seves expectatives en quedar segons i assolir la suma de dretes per acabar governant. Si això hi afegim els pobres resultats a Catalunya, podríem dir que tot i guanyar, perquè en el conjunt de l'Estat han obtingut 57 diputats, han perdut perquè les seves expectatives eren superiors.

En el cas de Podem la derrota és clara, han baixat i Cs els ha relegat a la quarta força del Congrés. Això no obstant, la formació que lidera Pablo Iglesias, que sí que va saber reconèixer la derrota, ara treu pit perquè no només es veu amb força de condicionar el govern de Pedro Sánchez, sinó i també de formar-ne part, tot i que els socialistes s'hi resisteixen, almenys de manera inicial.

Vox entra al Congrés amb vint-i-quatre escons. Això, ens agradi més o menys (a mi gens), és una victòria perquè vénen de no tenir representació. Però algunes enquestes doblaven i quasi triplicaven el resultat i el líder ultradretà Santiago Abascal ja havia pres mesures a la Moncloa. Llavors, tot i que celebraven la victòria, feien cara de derrota, i això és molt difícil de dissimular.

El cas de Junts per Catalunya també mereix un estudi. Estan contents perquè les enquestes els rebaixaven a quatre o cinc diputats, fins i tot alguna n'apunta dos. De fet, l'entrada de Laura Borràs fent tàndem amb l'expresident de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Jordi Sànchez (ara a la presó) es va forçar per mirar de salvar els mobles. Finalment han obtingut set diputats, un per sota de la darrera nota, i per això estan contents. Però alhora veuen com el seu soci i rival, Esquerra Republicana, els avança de manera extraordinària en el seu conjunt, i de manera significativa i preocupant en feus fins ara infranquejables de la vella Convergència. Així, com que les expectatives eren pitjors, es conformen amb el que hi ha, i qui no ho fa és perquè no vol.

Total, es confirma la teoria de l'endemà electoral: tothom o, en aquest cas, quasi tothom guanya, i qui dies passa anys empeny. Amagar el cap sota l'ala com l'estruç serveix per esquivar el mal tràngol de la derrota i evitar fer examen de consciència, però no serveix per corregir errors.

Sigui com vulgui, com deia Churchill, "l'èxit no és definitiu i el fracàs no és fatal, el que compta és el valor per continuar".