A "La Immortalitat", Milan Kundera parlava de la figura de l’"homo sentimentalis", definint-la com aquella persona que eleva els seus sentiments a nivell de valors i que posa un interès especial en exhibir-los constantment. En una època en què la política sembla haver-se posat a l'altura de les xarxes socials i on la fórmula més o menys enginyosa ha substituït el debat polític, s'estan consolidant forces polítiques que fins fa ben poc no tenien la més mínima possibilitat d'obtenir representació parlamentària. I ho han fet apel·lant als instints bàsics d'una població frustrada i no tant oferint un programa polític i econòmic coherent.

Ho hem vist a l'est d'Europa, a Itàlia, amb l'aberrant coalició que ha portat Salvini al poder, en la votació del Brexit, a la França de Marine Le Pen i dels "armilles grogues", i ara a Espanya, que fins fa poc es vantava de no tenir partits obertament ultradretans en les seves institucions. L'elecció (i probable reelecció) de Donald Trump, malgrat la seva adscripció a un partit polític tradicional, s'insereix perfectament en aquesta lògica populista: polarització extrema ("amb mi o contra mi"), ús incontrolat de les xarxes socials amb la transmissió de missatges que busquen més l'assentiment tribal que el diàleg, rebuig del consens, poca o nul·la preocupació per la veracitat dels missatges transmesos, etc.

L'èxit d'aquestes fórmules es basa tant en la incapacitat dels partits tradicionals per destacar que els grans avenços aconseguits en les societats occidentals (seguretat social, educació gratuïta i obligatòria, ordre social, garanties jurídiques, etc.) no estan adquirits per sempre, com en la desídia, l'avorriment o la tendència que poden tenir alguns a assignar un boc expiatori a problemes de tota mena. Sempre és més còmode mostrar amb el dit un culpable (els immigrants, Brussel·les, Madrid, etc.) com a causant dels problemes més diversos que assumir la nostra responsabilitat respecte a la situació que vivim. Fins i tot el fantasma del "complot jueu" ressorgeix en països com França o Polònia, que ja és dir. La crisi econòmica, la inestabilitat en l'ocupació i la precarietat han aplanat el terreny perquè una franja significativa de la població caigui en braços de propostes suposadament trencadores que de ben segur ens donaran o tornaran el que sens dubte ens mereixem.

Mentre el votant de forces tradicionals fa poc més que elegir a qui creu que administrarà millor els diners dels seus impostos, el que opta per forces "radicals" porta a terme al mateix temps un procés d'adquisició d'unes qualitats determinades. Així, el votant de Vox s’atorgarà, en dipositar el seu vot, uns atributs (nacionals, religiosos, fins i tot racials) que en moltes ocasions seran les úniques qualitats a les que pugui aspirar, i el de la CUP es convertirà mitjançant el mateix gest en un revolucionari àvid de grans proclames, hereu d'insignes revolucionaris, encara que poques vegades es convertiran en polítiques socials concretes i efectives.

A la mateixa obra, Kundera afirma que "el que incita la gent a aixecar el puny, agafar un fusell, defensar causes justes o injustes no és la raó sinó l'ànima hipertrofiada". Molts votants nord-americans es posen del costat dels vencedors, dels que fan allò que volen, en votar a Trump, de la mateixa manera que molts seguidors d'extrema esquerra reclamen la seva pertinença a la línia de lluitadors sindicals històrics sense altre esforç que el de difondre des de la cadira del seu ordinador les més absurdes proclames.

Mai són els programes polítics els que motiven aquest vot sinó un orgull mal entès, una ràbia mal continguda. Connectar amb els sentiments més primaris és molt més fàcil i eficaç. Explica-li detalladament a un anglès frustrat totes les conseqüències de la sortida del seu país de la UE i s'avorrirà. Fes-li creure que pertany al més noble dels llinatges, que Ricardo Corazón de León o Churchill són de la seva estirp, que pot mirar per sobre de l'espatlla al seu veí polonès, i que per tornar a sentir-orgull del seu país ha de sortir de la UE i tindràs la meitat del camí recorregut.

Encara és aviat per mesurar les conseqüències a llarg termini de la irrupció de Vox en la política espanyola però les seqüeles d'aquests vots sentimentals ja s'estan fent notar en massa parts del món com per no prestar-los l'atenció que es mereix.