La cantant, actriu, productora i directora de cinema estatunidenca, Bàrbara Streisand, passarà a la història per la seva interpretació de Fanny Brice a la pel·lícula Funny Girl, o per la cançó Ervergreen a la pel·lícula A Star Is Born, entre altres mèrits. Reconeixements al marge, els capricis del destí han volgut que també sigui reconeguda per l’efecte Streisand. Es tracta d’un efecte que, com el Guadiana, apareix i desapareix en funció de l’actualitat. Què és l’efecte Streisand? Aquest fenomen típic de l'era d'Internet es produeix quan algú o una institució intenta silenciar alguna informació i aconsegueix l'efecte contrari: circula molt més que si no hagués rebut aquesta publicitat involuntària. El seu nom es deu al cas sonat que va protagonitzar Streisand quan va pretendre retirar una imatge aèria de la seva mansió californiana. Per descomptat, el que va fer va ser despertar l'interès del públic. Per exemple: quan Moncloa va voler esborrar del mapa les fotos que les llavors gòtiques filles del president Zapatero es van fer amb els Obama. El gest va fer viral la instantània i, gràcies a això, hom es va assabentar de la tribu a la qual pertanyia la prole de l’expresident.

L’efecte Streisand ressorgeix ara vinculat al procés. La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha prohibit als informatius de TV3 i Catalunya ràdio fer servir les expressions “presos polítics” o “exili”. La Junta considera que formen part del llenguatge electoral d’alguns dels partits que concorren a les eleccions. La resolució demana als mitjans públics catalans que no s’apartin dels principis de “neutralitat informativa”. L'organisme justifica que els líders independentistes "no estan empresonats per les seves idees" i que la "realitat jurídica" és que "no és cert que existeixi un govern català legítim exiliat" a Bèlgica.

Sense entrar en la literalitat de l’argumentari, del que podríem coincidir en alguns aspectes, remarcar només la complexitat del gest. Conscients del terreny en què es mouen, generalment movedís, la majoria de professionals de la corporació ja es guardaven d’usar segons quines expressions per, així, estalviar-se problemes. Des que es va conèixer la notícia, tothom parla de “presos polítics” o “exili”, els termes prohibits. La decisió s’ha fet viral, i les xarxes socials han atacat amb afilades piulades. S’ha tornat a engegar l’efecte Streisand. D’altra banda, suposo que la prohibició només afecta els professionals i no als tertulians i altres convidats; per tant, els “presos polítics” i l’”exili” es continuarà escoltant a la tele i a la ràdio públiques catalanes.

De jove, havia jugat al joc de taula Tabú, on dos equips competeixen per arribar abans a la meta després d'endevinar les paraules contingudes en una sèrie de cartes. En torns alterns, una persona de cada equip es dirigeix als seus companys i intenta definir la paraula d'una targeta perquè els altres l'endevinin. La dificultat radica en el fet que no pot usar determinats mots tabú (d'on ve el títol del joc), prohibits, que podrien facilitar en excés la tasca. Ara, el Tabú es juga en política i les primeres paraules prohibides són “presos polítics” i “exili”. La primera pregunta que es ve al cap: Posats, i per què només aquests motos? I, per exemple, colpista? O fatxa... Em temo que, oberta la caixa de Pandora, l’allau de peticions pot ser extraordinari. Què farà llavors la Junta Electoral? Acabarem jugant al Tabú durant els períodes electorals amb les seves conseqüents paraules prohibides? Absurd, si més no. Sigui com vulgui, de moment els mitjans públics catalans no poden ni dir p... p..., ni e...