Joan Manuel Serrat va musicar l’any 1985 el poema de Mario Benedetti El sur también existe i el va convertir en un himne de combat, alliberament i regeneració de l’Amèrica Llatina, sotmesa sota la bota d’infames dictadures militars. A Catalunya també tenim el nostre sud particular, les comarques meridionals de Tarragona, convertides pel poder centralista de Barcelona en la ventafocs del Principat.
Aquesta situació de prostració ja fa dècades que s’arrossega. La nuclearització del país –una tecnologia energètica que, com s’ha demostrat a Txernòbil o a Fukushima, pot comportar efectes devastadors per als territoris dels voltants– s’ha concentrat a la Ribera d’Ebre (Ascó I i II) i al Baix Camp (Vandellòs I i II).
La indústria petroquímica –altament conta- minant i perillosa per a la salut, com bé saben i pateixen des de fa 50 anys els veïns del Camp de Tarragona– es va implantar en una zona sense recursos hídrics i això va obligar a fer el primer minitransvasament de l’Ebre. Després dels pactes del Majestic PP-CiU, el govern de José María Aznar, amb la plena complicitat de la Generalitat de Jordi Pujol, va promoure un macrotransvasament per portar l’aigua de l’Ebre fins a Almeria i poder regar la cadena de camps de golf i abastir les urbanitzacions que es volien construir al llarg de tota la costa mediterrània peninsular.
La valenta oposició de la població meridional, que va rebre el suport de milers de catalans de totes les contrades en la seva lluita en defensa de “lo riu”, va aconseguir aturar aquest disbarat ecològic, impulsat per l’aleshores ministre de Medi Ambient del PP, Jaume Matas, d’infausta memòria. L’onada d’indignació col·lectiva contra el transvasament va ser un dels factors cabdals que van portar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, l’any 2003.
Calia construir abocadors de residus? A la Conca de Barberà o a la Ribera d’Ebre (Tivissa). L’empresa Enron volia instal·lar una gran central tèrmica a Catalunya? Cap a l’Ebre. Ercros havia de produir components químics altament tòxics? A Flix, on ha deixat una enorme merderada de metalls pesants que costarà Déu i ajuda descontaminar.
Ara el sud es torna a mobilitzar. La carretera N-340 s’ha convertit en un parany impracticable i mortal. El servei ferroviari, en espera que acabin les obres de desdoblament del tram Tarragona-Vandellòs, és també un embut que provoca nombroses avaries i retards.
Els governs central i català tenen un deute històric amb la gent de les comarques meridionals i ha arribat l’hora de pagar-lo. La prova de foc: l’acabament, l’any 2019, de la concessió de l’autopista de peatge AP-7. Què passarà?
