Van desaparèixer de l’escena un temps, no tenien més remei que fer-ho. Tots sabíem que era temporal. Dominaven momentàniament el seu ego per no perjudicar Catalunya i el seu procés polític que ells havien contribuït com ningú a posar en marxa, com havien fet sempre. Però era evident que reapareixerien en poc temps per reivindicar el seu llegat i, què carai!, tornar a donar lliçons morals i polítiques.

Amb pocs dies de diferència, han reaparegut els Pujol. L’Oriol Pujol Ferrusola, jutjat i condemnat per corrupció política, per sortir de la presó gràcies a una interpretació molt generosa de la normativa penitenciària feta, oh sorpresa!, pels seus coreligionaris que l’administren. Ni dos mesos de presó i poder ser beneficiari-exprés de la major  generositat i clemència carcerària. Això se’n diu eficàcia i capacitat resolutiva. Que els hi demanin als milers de presos que fa anys i panys que esperen ser avaluats i obtenir alguna rebaixa en l’aplicació de la condemna.

Es veu que en el seu cas hi ha tingut molt a veure la bona conducta i no ser qui és. Però Jordi Pujol tampoc s’ha sabut estar de fer declaracions sobre la situació política, donant consells i continuant exercint de guru i referent dels seus fills polítics, que són molts. En la seva mentalitat, Catalunya continua essent el seu predi i els múltiples casos de corrupció personal i sistèmica que tenia organitzats, poc més que pecats menors que només un Estat enemic i els antipatriòtics han gosat convertir en acusació judicial. Res que emmascari ni empetiteixi el seu enorme paper històric.

Jordi Pujol sempre va tenir clar que la supremacia política i l’extensió del moviment nacionalista s’havia de sostenir a partir de la conformació d’un nodrit grup unit pels seus interessos. Evidentment disposar d’una base social àmplia a la qual s’accedia des del govern i des dels mitjans, de caràcter interclassista i, majoritàriament, poc situada en l’eix esquerra-dreta de la geometria ideològica. Però el que podia fer imbatible al moviment era disposar d’una xarxa unida per interessos en diferents sectors, i molt especialment en el territori. En això Jordi Pujol va resultar brillant. Una espessa xarxa d’empresaris, comerciants i activistes nacionalistes estructurats i controlats per funcionaris de partit actuant com a autèntics comissaris polítics que podien repartir càrrecs i encàrrecs.

Com a bon plantejament populista, es tractava d’utilitzar les debilitats humanes i crear un aparell dens i ampli que proporcionés un “modus vivendi” que sempre acostuma a tenir retorn en forma de lleialtat. De tot això es derivava un comportament clarament caciquil que determinava des de concursos d’oposicions fins adjudicació d’obres públiques, de concessió d’encàrrecs de tota mena a poder figurar en llistes electorals. Tot això encapçalat amb un lideratge indiscutit i indiscutible, amb notòries formes de cabdillisme autoritari.

Com és possible que aquest moviment nacional-popular no només s’hagi mantingut, sinó que s’hagi intensificat i radicalitzat de tal manera els últims deu anys? No hi va haver una narrativa potent clarament contraposada. No es van crear estratègies contra-hegemòniques per part de l’esquerra catalana. Potser haguem de concloure que la combinació d’interessos i de redempció espiritual que aportava i aporta la propaganda continuada, resulten imbatibles.

El nacionalisme pujolista més que un partit, va erigir un potent moviment del que es podia formar part tot i tenir èmfasis diversos sobre els ritmes d’assoliment de la “plenitud nacional”, on era compatible fins i tot militar en altres propostes polítiques fora de CiU, però que compartien amb el nucli dur de Pujol les grans veritats de país que s’anaven instituint. Això implicava a la durant molts anys organització menor d'ERC, però també als grups fragmentats de l’espai nítidament independentista i fins i tot alguns elements de la burgesia als que els avatars de l’antifranquisme els havien portat a militar al PSUC o al PSC.

Així es va anar construint un potent imaginari on, lògicament, la defensa de la llengua i de la cultura “pròpia” conformaven el seu pilar central a partir del qual es construïa una “nova Catalunya”. Una al·legoria de país que es legitimava sobretot a través del recurs a un historicisme de caràcter nítidament romàntic. Per a una part significativa de la societat catalana, amb el repte independentista, Jordi Pujol està obtenint la seva gran victòria, tot i que encara no ho puguin dir d’aquesta manera.

Al cap i a la fi, sempre serà “un dels nostres”. Aquesta és la seva lògica. Els mites fins i tot guanyen batalles després de morts.