Jo manifesto una profunda simpatia i empatia personal pels líders independentistes jutjats i condemnats pel Tribunal Suprem, alguns dels quals conec i he tractat en el passat. Em sap molt de greu la situació de presó per la qual passen des de fa dos anys i el patiment que viuen llurs famílies, en especial aquelles que tenen infants petits. Vull que aprofitin els beneficis penitenciaris que preveu la sentència, que surtin al carrer, com més aviat millor, i refacin les seves vides. Espero abraçar-los en un dia no gaire llunyà. 

Ara bé, també em sap greu que persones adultes i formades intel·lectualment hagin caigut de quatre grapes en una estratègia dissenyada, des del seu inici, per tapar els escàndols de corrupció de CiU i, de manera especial, per intentar salvar Oriol Pujol de la seva implicació judicial en el cas de les ITV. Com he tingut l’ocasió d’explicar en una conferència que vaig fer la setmana passada a Reus, convidat pels amics del Club Còrtum (https://www.youtube.com/watch?v=rGsS89pJ1eo), el procés independentista està relacionat directament amb l’intent del “nucli dur” del pujolisme per mantenir-se en el poder, peti qui peti, davant l’acció de la justícia contra les seves enormes malifetes en la gestió dels diners públics.

Ho vaig relatar amb pèls i senyals en aquesta conferència: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia va ser l’any 2010. Els anys 2011 i 2012, el PP i CiU governaven en harmonia a Madrid i Barcelona, donant-se suport mutu per aprovar les lleis antisocials i aplicant les retallades pressupostàries. El procés independentista va arrencar, abans de l’estiu del 2012, arran de la imputació d’Oriol Pujol, que havia estat designat i preparat a consciència, durant anys, per esdevenir l’hereu de la dinastia pujolista a la presidència de la Generalitat, per fer negocis il·legals amb el cas de les ITV. 

Jordi Pujol va considerar que la imputació del seu fill era una “jugada indigna” de Madrid i va decidir desenterrar la destral de guerra. Amb un objectiu, ensenyar les dents, mobilitzant les masses al carrer –com ja va fer amb la querella de Banca Catalana- i aconseguir que Oriol Pujol sortís indemne d’aquest mal tràngol. 

La jugada, de moment, li ha sortit prou bé. Oriol Pujol, el príncep caigut, ha estat condemnat a 2,5 anys, però només ha passat 65 dies a la presó. I Jordi Pujol Ferrusola, el gran comissionista de Catalunya, campa lliurement, després d’haver passat vuit mesos tancat a Soto del Real i haver pagat una fiança de només 500.000 euros.

En canvi, els nou líders independentistes que –de manera conscient o inconscient– van donar la cara per intentar salvar el cul de la família Pujol, ja s’han menjat dos anys de presó i alguns tenen encara un llarg horitzó penal al davant. Trist, molt trist.

Què passarà a Catalunya? La resposta a aquesta pregunta la té ara el jutjat d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, que concentra les investigacions sobre la fortuna acumulada pel clan Pujol en paradisos fiscals i la trama del 3% de finançament il·legal de Convergència. En aquests sumaris hi ha imputats els nou membres de la família Pujol i la crême de la crême del seu gang corrupte (els Sumarroca, els Cornadó, Carles Vilarrubí...).

L’estratègia que viurem, en les pròximes setmanes i mesos, serà la mateixa: tensar i tensar l’ambient per crear un clima irrespirable –ara, amb l’excusa de la sentència del Tribunal Suprem– per forçar que el jutge José de la Mata, de l’Audiència Nacional, s’espanti, reflexioni i dicti una sentència benevolent amb els Pujol i els seus còmplices. D’això va el procés que hem patit i patim els catalans.