La professió periodística és una de les grans víctimes del procés independentista. D’un cantó, perquè un bon nombre de periodistes i creadors d’opinió s’han convertit en militants -a favor o en contra-i han col·laborat activament a difondre les fake news i les fastigoses manipulacions que, des de bon començament, han acompanyat la creació i creixement d’aquesta bombolla que, en realitat, ha estat un bluf, com he anat advertint reiteradament des d’EL TRIANGLE.

De l’altre, perquè els periodistes hem pagat el preu de la violència desfermada per uns i altres. Els informadors que treballen a peu de carrer per mitjans de comunicació considerats “unionistes”, en especial els que tenen la seva seu a Madrid, han patit un pressing inacceptable, amb insults i constants boicots a la seva tasca. I viceversa: els treballadors de TV3 han sofert assetjament quan s’han desplaçat a àmbits hostils a l’independentisme català. Penós.

Malgrat anar abillats amb armilles identificatives, perfectament visibles, una cinquantena de periodistes han estat víctimes d’agressions físiques per part de les forces policials (Mossos d’Esquadra i CNP) durant la setmana d’aldarulls que es van desfermar després de la difusió de la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O. Entre d’altres incidents remarcables cal assenyalar la detenció, durant algunes hores, del fotoperiodista Albert García, col·laborador del diari El País.

Els mitjans de comunicació públics -cal esmentar TV3 i Catalunya Ràdio, però també TVE- s’han abonat a promoure la confrontació i el guerracivilisme en un conflicte polític que necessita, abans que res, d’empatia i mútua comprensió per poder abordar-lo amb equanimitat i buscar la seva superació. I molts mitjans de comunicació privats s’han dedicat a regar amb gasolina les baixes passions que desperta la inflamació patriòtica, sigui rojigualda o estelada.

Els casos de l’ABC, La Razón i El Mundo són paradigmàtics, pel que fa a la premsa madrilenya incendiària. Però també cal denunciar amb contundència la perversa utilització, des de fa dècades, de les subvencions públiques i de la publicitat institucional de la Generalitat per intentar influir en l’orientació de les empreses mediàtiques catalanes, que han estat un factor clau per desencadenar i mantenir viva la flama d’aquest enfrontament, que ha acabat degenerant en fastigoses connotacions ètniques i supremacistes per ambdós costats.

Les xarxes socials també s’han convertit en un infecte camp de batalla on els que expressen llurs opinions reben de valent des de la trinxera del davant o de la del costat, amb sovintejades expressions d’odi i de violència verbal. Podem dir que el periodisme, totalment mediatitzat per interessos polítics, ha amplificat el conflicte i els periodistes n’hem acabat sent les víctimes.

En aquesta hora tan trista per la nostra professió, cal dir que el periodisme forma part fonamental del problema que s’ha cronificat a Catalunya, però que també té i és la solució: si els mitjans de comunicació i els periodistes de Catalunya i de Madrid ens conjurem per pacificar la societat i fomentar el diàleg i la convivència a través dels nostres mitjans, de ben segur que faríem un gran servei al país i dignificaríem la nostra tasca i la nostra dimensió pública.