Pel maig hi haurà eleccions al Parlament Europeu. A priori són les que ens fan més mandra. Però, hi ha alguns indicis que ens poden fer revifar el debat europeu. Una primera premissa: un 80% de la legislació que ens afecta prové de reglaments o transposició de directives comunitàries. En les properes eleccions al Parlament Europeu, doncs, no només sentirem a parlar dels beneficis d’estar dins de la Unió –començant perquè l’engranatge ha propiciat el període de pau més llarg de la història del vell continent–, sinó que segurament presenciarem els discursos més polítics (en clau transnacional) que s’han sentit en campanya electoral.

Des de la crisi del 2008, les institucions europees s’han vist obligades a prendre el lideratge per cercar l’estabilització econòmica d’una sèrie de països amb conjuntures molt heterogènies. Els mal-nombrats homes de negre, que visitaven assíduament Grècia, van visualitzar la cara més agressiva de les institucions, així com també la negociació del pressupost italià ha posat de manifest que Brussel·les no vol quedar en un segon pla a l’hora de preveure futures crisis. La Comissió ho té clar: no es poden fer polítiques socials a costa, només, de l’endeutament. De fet, en la inauguració del darrer semestre europeu, el comissari Moscovici no dubtava en felicitar públicament el govern grec per haver presentat el primer pressupost seguint les recomanacions del Mecanisme d’Estabilitat Europeu –amb una previsió de superàvit pressupostari del 3,5% del PIB– a la vegada que renyava de manera eloqüent al tàndem Salvini-Di Maio per jugar amb foc amb els seus comptes.

El nou president de la Comissió heretarà la feina d’un col·legi que s’ha volgut caracteritzar –o això volia– per tenir iniciativa política. Un futur president, a més a més, que ja vindrà avalat per la negociació i la política de coalicions que es doni entre els grups polítics que es configurin dins del Parlament, malgrat que és el Consell qui en té la capacitat de proposta. En aquestes eleccions, després de l’experiment reeixit del 2004, es consolidaran els spitzenkandidaten que han de permetre que el president no hagi de ser, a priori, el de la llista més votada: davant d’una Unió cada dia més qüestionada per l’anquilosament de la seva burocràcia s’intenta aplicar les lògiques de la política nacional a Brussel·les.

Aquí hi ha la clau per entendre l’essència del 26 de maig. La percepció d’allunyament de les institucions per part de molts ciutadans, juntament amb una crisi que ha deixat seqüeles arreu i un procés de globalització que ha fet afrontar els estats a noves problemàtiques (la crisi dels refugiats, la transformació del model energètic, el terrorisme d’abast internacional...), ha fet revifar vells nacionalismes ètnics de caire proteccionista i ultraconservador, alguns d’ells retornant a l’antiga aliança entre el canó i la creu. De fet, el trumpisme ha creuat l’Atlàntic i de la mà d’Steve Bannon i The Movement ofereix urbi et orbi les claus d’un nou “nacionalisme populista” que permeti tornar a l’essència de les comunitats locals i lluitar en una guerra cultural contra qualsevol intent de trencar l’statu quo judeo-cristià d’Europa. La Lliga Nord a Itàlia, Vox a Espanya o el Fidesz a Hongria, són bons exemples dels qui flirtegen amb el magnat nord-americà.

Les properes eleccions veuran configurar un Parlament dividit entre europeistes i euroescèptics, possiblement com mai s’havia vist. Una configuració que, a més a més, esquitxa un altre debat més local: alguns partits instal·lats còmodament dins de l’establisment comunitari (PP o PSOE) han trobat una oportunitat d’or per deslegitimar les aspiracions dels independentistes catalans, fent seu un argumentari que associa secessionisme amb ruptura, nacionalisme amb etnicisme. Res més lluny de la realitat, perquè el nacionalisme català, com bé ha definit el professor Michael Keating, té molt poc d’ètnic i molt de cívic. I, no només això, sinó també d’europeista. Aquí hi haurà part de la feina dels estrategs del PDeCAT i ERC: trencar aquest argumentari simplista, a ulls d’una opinió pública internacional que viurà esporuguida per l’auge de l’extrema dreta i, conseqüentment, fàcilment influenciable. Mentrestant, el PNB s’ho mirarà des de la distància instal·lat còmodament en la governabilitat de l’Estat, així com també l’SNP que habita en un sistema polític que l’hi ha permès expressar-se en referèndum.