Ningú vol viure malament però sovint és impossible evitar-ho: desgràcies, imprevistos, males notícies, tempestes. Hi ha un munt de mals que ens sobrevolen. Una mala conjuntura l'origen de la qual és llunyà o desconegut ens pot deixar malalts, pobres, desnonats. Contra això no podem fer gairebé res. Potser una mica de prevenció. Són els mals que hem d'acceptar per estar vius.

Però no hauríem d'acceptar xantatges, abusos ni amenaces. No hem d’acotar el cap davant la por dels que volen infondre’l. Aquest tipus de mals no provenen de la naturalesa ni de l'atzar. Ho van dir antics pensadors grecs però hem de repetir-ho.

El que ens passa, a Catalunya, és que portem massa temps acceptant l'estratègia d'alguns, que consisteix en fer-nos viure malament per satisfer la seva ànsia de poder. El mal viure aliè (el nostre) és la seva aposta, de la qual esperen treure bons rèdits. Em diran que aquesta gent són ridículs aficionats a revolucions de joguina i el seu líder un covard, un orat que va fugir al maleter d'un cotxe. És veritat. Però hi ha més veritats.

Les altres veritats s’han d'exposar sense por. He de començar pel meu relat. Porto els darrers 5 o 6 anys patint una síndrome calamitosa: cada cosa que veig, que llegeixo o que somnio provoca que se m’aparegui l'espectre del patriotisme: és el meu malson recurrent. Fa uns dies vaig veure la pel·lícula "Stephen Zweig. Adéu a Europa". Em vaig passar més de mitja cinta veient les coincidències del procés català amb el que s'hi explica, incapaç de concentrar-me en l'assumpte del film. Un exemple: el 1939, l'escriptor alemany nazi Walter Julius Bloem va afirmar que Amèrica la va descobrir un alemany. Bloem va ser aplaudit pels seus. Aquí són més de dos els que afirmen que Amèrica va ser descoberta per un català.

Començo a sentir-me com un Quixot, embogint pel nacionalisme dels meus compatriotes. Veig el llacet groc treient el cap per tot arreu, com a l'edat mitjana veien les petjades de Satanàs. Això passa factura. Van sis anys patint somatitzacions: dolors musculars, infeccions respiratòries. Potser l'edat compte, és clar, però jo sé que aquests mals tenen a veure amb el malviure quotidià que em donen els patriotes. Els que estimen a Catalunya per sobre de tot. Aquesta gent ens dóna, als catalans, el mateix malviure que el marit maltractador li dóna a la seva estimada: l'argument és el mateix (et vull més que ningú). La conducta, la mateixa: maltractament. Perquè et vull et maltracto. Millor arrasada que espanyola.

Vaig créixer creient que Catalunya era un lloc no molt bo per viure però almenys pacífic, moderadament inculte, suportablement mediocre, mitjanament nacionalcatòlic. Però, en molt poc temps, Catalunya ha esdevingut un lloc agressiu i immoderat en la mediocritat i la incultura. Profundament nacionalcatòlic i molt de dretes (gràcies a aquesta nova ultradreta nacionalpopulista de Puigdemont). Ara és un mal lloc. El que vaig sentir que era comèdia ara és drama amb voluntat de tragèdia. Fins fa poc, Catalunya defensava conceptes gairebé ridículs (nació mil·lenària, terra d'acollida, de consensos, de convivència). Avui, aquesta mateixa Catalunya es vanta d'haver dinamitat els eslògans de la convivència per abraçar un llenguatge bèl·lic esgarrifós: resistència, no passaran, o terra o guerra, comitès de defensa, república o res. Pàtria o res, pàtria o mort.

Malviure. Fins avui només m'he vist afectat per infeccions respiratòries i per dolors ciàtics que la medicina pública m'ha resolt. Mals menors. Però després hi ha la sensació de viure malament que sura aquí, ocell de premonició nefasta.

De vegades, a l’entreson, em veig amb una maleteta creuant fronteres cap a un país en pau que hi és però on no ho sé. L'avi va creuar una frontera per culpa d'uns patriotes. Poc més tard va morir en un camp de refugiats. Com no sentir l'alè del terror quan un veu als patriotes vociferant, agitant banderes?

I, defugint si el malviure pot prendre la forma d'un tumor al futur (cosa que no es pot afirmar científicament) no oblidaré que, sent la vida tan breu i tan lleu, m'hagin donat tants anys de malviure només per sentir-se realitzats. Només per sentir que són importants i algú, que formen part d'alguna cosa que justifica les seves vides. Les seves vides en una tribu de maltractadors.